Justificació i origen de la investigació

La investigació que presento respon a la inquietud adquirida com a professora de l’assignatura de Ciències Socials en un període en què l’escola ha hagut de fer front als múltiples canvis produïts en la societat i a la necessitat d’apropar els continguts escolars als interessos dels alumnes. És un treball des de la pràctica i per a la pràctica i, com a tal, és fruit de la reflexió i dels canvis que, en el temps que he dedicat a la docència, he procurat incorporar.

Tot i que els temps canvien i el sistema educatiu català sembla voler aproximar-se a d’altres models europeus, la realitat és que, a hores d’ara, estem lluny d’aquests paradigmes i que l’ensenyament – aprenentatge de les Ciències Socials es fa encara, en moltes ocasions, a través de la transmissió de coneixements. Encara ara, el llibre de text, els exercicis reproductius, la memorització i els exàmens de continguts continuen essent la metodologia més emprada a l’aula per un gran nombre de professionals. Així, la nostra àrea de coneixement continua presentant-se de vegades com una matèria feixuga, que fa aprendre una llista interminable de noms, dates, fets, etcètera, i que serveix de poc als alumnes per entendre el món que els envolta. Aquesta situació ha estat una vivència pròpia, com a alumna i com a professora. La majoria de les classes que he rebut durant la meva formació bàsica

20

han estat classes reproductives, plenes d’exercicis repetitius i exàmens memorístics, i durant la meva formació universitària la metodologia emprada a l’aula tampoc no va variar significativament. Segurament, aquest és un dels motius que m’ha esperonat a procurar que les meves classes fossin entenedores i útils, alhora que innovadores.

L’origen del canvi que he procurat implementar en la meva pràctica cal cercar-lo en el curs 94-95. La Dra. Pilar Benajam impartia en aquell moment una de les assignatures del CAP de Ciències Socials, Didàctica de la Geografia, a l’institut Badia del Vallès. Durant aquell curs vaig tenir la sort de poder assistir a les seves classes. El plantejament de la matèria i, sobretot, la metodologia aplicada per treballar la Geografia em van oferir una visió completament nova del que havia de ser la meva pràctica d’aula: acció i reflexió, globalització de continguts, treball col·laboratiu dels alumnes a partir de petites recerques sobre temes d’actualitat, posada en comú i reflexió final. Aquesta nova manera de treballar em va obrir un gran horitzó i va ser a partir d’aleshores que les meves classes van començar a canviar metodològicament.

El convenciment que les ciències socials havien de servir als alumnes per entendre el món que els envolta i així esdevenir persones capaces d’intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa i en canvi continu que els ha tocat viure, va ser un procés que vaig iniciar cursos després i que encara no he abandonat.

Vaig començar la meva trajectòria professional com a docent de ciències socials a l’Institut Arraona de Sabadell, que en aquell moment es trobava ubicat en els terrenys de la Mancomunitat entre Sabadell i Terrassa, als afores de la ciutat. L’any 1996, l’entrada en vigor de la LOGSE i el pas a l’Educació Secundària Obligatòria van desplaçar l’institut al barri de Torreguitart al sector nord de la ciutat de Sabadell, barri habitat per emigrants i fills d’emigrants d’altres zones de l’estat espanyol i que aleshores començava a rebre població nouvinguda d’altres països. El repte que va significar atendre una nova tipologia d’alumnes va suposar un segon punt d’inflexió en la meva trajectòria professional.

Durant el curs 97-98, entre l’alumnat autòcton del centre es van detectar actituds obertament racistes i xenòfobes envers les persones nouvingudes que començaven a habitar el barri.

Essent conscient d’aquesta situació, el claustre va decidir treballar la problemàtica a les aules, per la qual cosa vam entrar en contacte amb SOS Racisme Catalunya i amb el seu portaveu d’aleshores, Miquel Essomba, que ens va facilitar els materials del Programa

21

d’Educació Antiracista per a l’ESO “Igualtat per viure, diversitat per a conviure” (SOS Racisme Catalunya, 1998). Aquesta proposta, inicialment pensada com a crèdit variable, va ser adaptada a l’estructura del crèdit de síntesi de 2n d’ESO de l’INS Arraona. Posteriorment, els resultats de l’experiència van ser recollits i compartits per Essomba, Haro i López (1999, 2003).

La bona acceptació que va tenir aquesta proposta didàctica entre els joves, la implicació que van mostrar i els resultats obtinguts durant aquells dies van ser, sens dubte, el detonant que va fer replantejar-me no ja la metodologia d’aula, sinó quines temàtiques socials ensenyar perquè l’alumnat pogués comprendre millor el món en què vivia. Va ser en aquest moment que vaig començar a qüestionar el què i el per a què del coneixement social que ensenyava a l’aula i a treballar temes controvertits, i vaig deixar de banda el seguiment del llibre de text.

L’arribada d’alumnes procedents d’altres països a partir de l’any 2000, molts d’ells amb pocs anys d’escolarització i desconeixedors de la llengua catalana, amb grans diferències socioculturals, religioses, econòmiques, etcètera, va fer que els centres de secundària haguessin de reorientar la pràctica docent en l’ensenyament de les Ciències Socials. La gran diversitat es presentava com un entorn òptim per repensar els continguts de la matèria des d’una perspectiva que contemplés la pluralitat cultural, històrica i geogràfica, que minimitzés la visió eurocentrista i que apropés les diverses cultures que convivien a l’aula.

Algunes preguntes van començar a prendre forma en relació a la meva pràctica docent. Com organitzar la matèria perquè tant els alumnes autòctons com els nouvinguts progressessin?

Com treballar de manera diferent per tal d’oferir una formació de qualitat i igualitària? Com assumir les diferències presents a l’aula des d’una perspectiva global i de formació ciutadana? Com aconseguir que les Ciències Socials connectessin amb els interessos d’aquests joves? Com fer de les Ciències Socials una eina de desenvolupament del pensament? Com aconseguir que aquest pensament fos crític? En resum, com ensenyar Ciències Socials per desenvolupar la consciència ciutadana entre els joves que aviat formarien part de la societat adulta.

Sempre he pensat que el meu paper com a educadora i ensenyant és ajudar a la construcció d’una societat més justa. La nova realitat del centre on treballava va posar en evidència la necessitat d’actuar contra les desigualtats que sovint no tenen en compte alguns segments de

22

la població com joves nouvinguts, sovint més vulnerables, però també autòctons d’entorns socioeconòmicament poc afavorits, especialment en un moment en què la crisi econòmica feia estralls entre la població. Es tractava, doncs, d’ensenyar Ciències Socials de manera inclusiva, per respectar diferents vivències, cultures i creences, i ajudar a la comprensió d’un món cada vegada més globalitzat.

La nova orientació del currículum a partir del decret 143/2007 de 29 de juny per al desenvolupament de les competències bàsiques oferia una possibilitat de canvi metodològic i conceptual veritablement real. Era un moment crucial per treballar des de la matèria d’una manera diferent: més participativa, col·laborativa i raonada, més lenta i menys memorística, més qüestionadora, etcètera, però sobretot més útil. El treball en grups col·laboratius, que incorporaven les noves tecnologies de la informació i la indagació a partit de petites recerques sobre qüestions socials rellevants, va ser l‘eix en què es va fonamentar a partir d’aleshores la meva pràctica docent.

Aviat, però, el que havia estat un procés intuïtiu fruit de l’experiència es va convertir en la necessitat d’aprofundir en el camp de la didàctica des d’un vessant més teòric i reflexiu. Va ser així com el curs 2009-10 vaig iniciar el Màster de Recerca en Didàctica de les Ciències Socials a la UAB. En el Treball Final de Màster (Haro, 2011) vaig indagar sobre les representacions socials de l’alumnat de secundària en relació amb diverses qüestions socials rellevants i em vaig adonar que en la majoria dels fets socials presentats hi apareixia el fenomen de la desigualtat. Aquesta constatació va posar en evidència la necessitat d’aprofundir en temes de justícia social per tal de superar les situacions d’injustícia existents en el món en què vivim.

La formació en recerca de la didàctica em va aportar la necessitat d’ensenyar unes ciències socials que fossin significatives per a l’alumnat, és a dir, que treballessin a partir de qüestions socials rellevants. Sóc deutora dels ensenyaments dels professors i de les professores de la Unitat de Didàctica de les Ciències Socials, sense els quals no hauria estat capaç de trobar aquesta nova mirada i de desenvolupar la recerca que ara presento.

Però, què fonamenta la meva investigació sobre justícia social? Per què una recerca basada en justícia social?

23

En primer lloc, perquè dins l’àmbit de la Didàctica de les Ciències Socials no hi ha excessiva recerca sobre com implementar la justícia social a l’aula.

En segon lloc, perquè la situació de crisi viscuda en els darrers anys ha accentuat les actituds xenòfobes entre els alumnes autòctons i els nouvinguts, i per tant, és necessari treballar des d’aquest àmbit contra les postures de vegades intransigents que s’observen en alguns d’aquests col·lectius. En alguns casos, el nouvingut potser és percebut com a diferent, com a problema, i pot tractar-se’l com a exterior o estrany en la societat en què s’ha instal·lat.

D’altra banda, de vegades els nouvinguts pot ser que rebutgin els autòctons per desconfiança envers els que consideren “superiors”. Per això s’ha d’abordar el tema de la justícia social com un fenomen actual, perquè els alumnes coneguin les diferents realitats del món global, perquè entenguin “l’altre” des de la seva magnitud i des de l’alteritat, i perquè comprenguin que els problemes, d’uns i d’altres, són deguts a la manca de justícia global.

En tercer lloc, perquè considero necessari que els joves comprenguin la necessitat de lluitar individualment i col·lectiva contra situacions d’injustícia que pateixen alguns grups socials, tant de l’entorn proper com del més allunyat. L’anàlisi crítica d’aquestes situacions hauria de fer-los conscients de la necessitat d’incorporar la justícia social com a fonament de les seves actuacions futures, en una societat que, al meu entendre, ha de lluitar contra les desigualtats per construir un món diferent i una ciutadania lliure dels prejudicis en què vivim immersos.

Per tot això és necessari incorporar la justícia social a l’educació secundària, i reelaborar i reestructurar els continguts de 3r de l’ESO a partir d’un treball basat en qüestions socials rellevants, que incorpori temàtiques actuals i controvertides.