Evidència Empírica d'Eficàcia

La majoria dels estudis publicats són en relació als joves amb trastorn mental, addiccions, en risc d’exclusió social o supervivents de càncer. Els estudis recents sobre addiccions han reportat beneficis en l’autoestima o l’autoeficàcia i els programes de TA podrien

ser una eina terapèutica complementària a l’abordatge tradicional d’aquest tipus de problemàtica (Panagiotounis, et al., 2020).

La TA pot ser una intervenció eficaç sobretot quan es realitza en entorns naturals i es podria integrar també dins d’entorns de treball social, especialment, dirigits a infants i adolescents. Són, però, necessaris més estudis per dilucidar la seva eficàcia en relació amb la Wilderness Therapy i establir-la com a intervenció comunitària eficaç que ajudi a integrar als joves dins la pràctica del treball social i en equip (Vankanegan, Tucker, Mcmillion, et al., 2018).

Les teràpies basades en el concepte de Wilderness Therapy són molt complexes i difícils d’estudiar. Tot i això, diversos estudis han explorat els seus efectes per a conèixer millor els processos psicològics que estan implicats (Gabrielsen et al., 2018). Estudis recents reporten millores informades pels cuidadors, pels pares i pels mateixos adolescents en quant al funcionament psicològic i familiar que podrien fer pensar que la Wilderness Therapy és una intervenció complementària i integradora molt prometedora per a millorar aspectes de funcionament psicològic, familiar i psicofisiològic en adolescents amb dificultats i en risc d’exclusió social (Johnson et al., 2020).

Chan et al. (2020) reporten efectes positius de la TA sobre l’activitat física, la fatiga, l’angoixa i la qualitat de vida dels pacients amb càncer infantil, adolescents i dels adults joves.

Es destaca la necessitat de desenvolupar i incorporar les intervencions de TA a una població determinada i avaluar la seva efectivitat i eficàcia. Aquesta revisió sistemàtica no es va poder metanalitzar per les diferències metodològiques que molt possiblement havien donat lloc a la presència d’heterogeneïtat.

Però és tal la quantitat d’estudis publicats que si ha permès la publicació de diferents metanàlisis en diferents àrees tals com la psicoteràpia (Casey & Berman, 1985; Smith et al., 1980), l’educació (Hattie, 1992), la formació psicològica (Lipsey & Wilson, 1993) i l’educació a l’aire lliure (Gillis & Speelman, 2008; Hans, 2000; Hattie et al., 1997), però presenten considerables limitacions metodològiques i no informen de forma completa sobre els resultats

obtinguts en els programes analitzats (Bowen & Neil, 2013). Una revisió metanalítica més recent (Bowen & Neil, 2013) analitza 197 estudis en relació a la TA trobant mides de l’efecte moderades (g de Hedges = 0.47) a curt termini, sent el primer estudi metanalític que compara la TA amb un tractament alternatiu (g = 0.14) o amb grups sense tractament (g = 0.08), amb els efectes més importants en les mesures clíniques i d’autoconcepte, els menys potents en espiritualitat i moralitat i amb una relació positiva amb l'edat dels participants com a moderador significatiu. Altres mides de l’efecte més grans s’han reportat en diferents estudis publicats, però no estan exempts de biaixos de publicació que podrien sobredimensionar l’efecte real. En aquesta revisió sistemàtica, s’estima que la mida de l’efecte per als programes de TA es podria establir al voltant de 0.5. Per tant, es conclou que els programes de TA podrien ser moderadament efectius per a proporcionar un canvi positiu a curt termini en aspectes psicològics, conductuals, emocionals i interpersonals que es podrien arribar a mantenir a llarg termini (Bowen & Neil, 2013).

L’última metanàlisi publicada per Gillis et al. (2016) inclou 26 estudis de programes d’intervenció psicològica per a joves en situació de vulnerabilitat trobant mides de l’efecte positives molt més grans (g = 1.38) per als programes desenvolupats en el desert (Wilderness therapy) en comparació amb altres de TA (g = 0.74), tot i que en els autoinformes dels participants, les mides de l’efecte d’ambdós grups són grans, obtenint efectes superiors els programes en general de TA (g = 0.89) que els de Wilderness Therapy (g = 0.72).

Des de les mateixes institucions que promouen i acrediten aquest tipus de programes, es fonamenta la investigació. Es van crear l’Outdoor Behavioral Healthcare Industry Council (OBHIC) a la Universitat de Minnesota i l’Outdoor Behavioral Healthcare Research Cooperative (OBHRC) amb l’objectiu de proporcionar informació completa i objectiva a la comunitat científica sobre l’evidència disponible. Però, tot i la promoció i la gran quantitat d’estudis que s’han realitzat i es continuen realitzant per a intentar evidenciar l’efectivitat d’aquest tipus d’abordatges, una de les seves principals limitacions és la gran quantitat de programes,

modalitats i enfocaments diferents que existeixen amb noms també diferents per designar, de vegades, programes similars. Els resultats contradictoris que, de vegades, s’han trobat a la literatura no deixen de ser un reflex de la confusió existent entre l’estructura teòrica del programa aplicat i les explicacions que es donen sobre la seva efectivitat. Els resultats obtinguts dels diferents programes estan vinculats a teories psicològiques per a validar i explicar la TA però, alhora, les diverses teories tenen centenars de programes que sorgeixen d’un conjunt de teories psicològiques que impossibilita conèixer i entendre quina és la verdadera influència de la TA. Hi ha poca comprensió dels processos subjacents de la TA que influeixen en els diferents aspectes positius reportats a la literatura. Això continua generant discussions entre investigadors per a definir per què la TA podria ser efectiva, sobretot per al tractament de múltiples patologies infantils (Gillis, 2000).

El fet d’estar en contacte amb la naturalesa ja podria generar beneficis en la salut mental (Buckley, 2020). Tot i que una recent revisió sistemàtica (Mygind et al., 2019) apunta a una baixa qualitat dels estudis, aquests evidencien els efectes de l’experiència d’estar a la natura duent a terme tant activitats actives com sedentàries, en la promoció de la salut. Per tant, és molt necessari seguir investigant per a determinar els efectes propis de la TA com a intervenció dels efectes pel simple contacte amb entorns naturals.

El principal problema de les investigacions publicades són les deficiències metodològiques. Per exemple, molts estudis són de caràcter pilot i amb pocs participants, sense grup control i no es fa seguiment (Vankanegan et al., 2018). Així doncs, són necessaris més estudis, i de més qualitat, per a arribar a conclusions definitives (Davis-Berman & Berman, 2008). A més, les investigacions estan sobretot centrades en adolescents o adults joves i enfocats a l’abordatge de problemes psicològics, addiccions, d’exclusió social o supervivents de càncer. Tot i que cada vegada hi ha més literatura en l’àmbit clínic específicament per la fibromiàlgia, no hi ha investigacions publicades sobre TA en individus amb aquesta síndrome.

CAPÍTOL II.