The feminist position has to be the result rather than a starting point for struggle.2
Encara que de vegades parlem gairebé de manera indistinta de moviment feminista, mo-viment de donesi associacionisme de dones, hi ha una sèrie d’elements que diferencien els tres termes.
El moviment feminista s’identifica com a moviment social format per activistes que pre-nen consciència d’interessos que comparteixen, es mobilitzen i estableixen una estratè-gia i un discurs enfront de la normativitat patriarcal vigent. Així mateix, els grups feminis-tes tindran consciència o interessos comuns i els seus objectius s’emmarcaran al voltant de reivindicacions polítiques, cosa que no passa, necessàriament, en el cas de l’asso-ciacionisme de dones. S’afirma, per tant, que moviment de donesés qualsevol grup, as-sociació o organització configurat únicament o en la seva gran majoria per dones.3Les dues formes pertanyen al moviment de dones, però les segones no tenen per què de-dicar esforços al trencament dels models assignats, als processos d’alliberament cog-nitiu (De Miguel, 2003), al qüestionament de la discriminació i les desigualtats de gène-re o les estructugène-res patriarcals. La trobada entgène-re dones, les pràctiques conjuntes, no comporten directament un replantejament de la subordinació de les dones a les nostres societats, encara que pugui ser un primer contacte amb la teoria i la pràctica feminista (FPF, 1999).
Pertanyen al moviment feminista els grups que es mobilitzen per una transformació de la política com a participació activa en la vida pública i privada. El moviment feminista utilitza un diagnòstic i una concepció d’objectius que són polítics (Valcárcel, 2001) i que produeixen propostes alternatives a les normes i estructures imperants.
Classificar el moviment feminista com a nou moviment social no seria el més òptim per a un moviment les primeres reivindicacions del qual, realitzades per grups de dones co-hesionats a Catalunya, daten de 1889 amb la formació de la Societat Autònoma de Dones o l’Agrupació de Treballadores Autònomes de Barcelona (1891). Witting defensa la necessitat d’anomenar feministaal moviment actualper subratllar la història de les vin-dicacions i el llaç polític amb el primer moviment (Witting, 1981). I és que el moviment feminista sotmès a —o que propicia— les transformacions socials, polítiques i econò-miques apareix o desapareix de la història (Fagoaga i Luna, 1986) i en determinats mo-ments s’institucionalitza.
2. La posició feminista ha de ser el resultat, més que no pas un punt d’inici de la lluita. Schmidt-Gleim, M; M.
Verloo.
3. L’exigència de no-mixticitatés pròpia d’algunes agrupacions de dones.
Partint de la base de la diversitat de projectes i de propostes feministes, s’opina que el feminisme, la seva filosofia política i la seva pràctica són, abans que res, un projecte en contínua transformació i reconstrucció, tant pel que fa als seus discursos, com a les es-tructures en què agafa forma i a l’acció col·lectiva de què es dota com a moviment. I en períodes determinats pateix processos d’institucionalització. Les desigualtats de gènere són multiformes i el quefer feminista se centra, en part, en la visibilització de la teranyina de les discriminacions i subordinacions estructurals.
L’anàlisi d’un procés d’institucionalització d’un moviment social té diversos aspectes in-teressants i la mateixa definició de institucionalitzaciócomporta obrir un parèntesi acla-ridor. Tot moviment social té entre les seves característiques principals el fet de no pertànyer a l’entramat institucional: la seva antiinstitucionalitat (Ibarra i Tejerina, 1998).
Les seves reivindicacions proposen maneres de fer alternatives que denoten una mani-festa tensió amb les institucions i es doten d’estructures visiblement diferents de les ins-titucionals. El cas del moviment feminista al llarg dels segles n’és una clara evidència, ja que ha estat generador de discursos i de pràctiques molt diferents de les imperants.
Aquest article se centra en els processos d’institucionalització que pateix el moviment feminista en el període d’anàlisi, encara que és fonamental evidenciar que els processos d’institucionalització han estat bidireccionals i que també es materialitzen en la creació d’un feminisme institucional(Lovenduski, 1997; Bustelo, 2002; Valiente, 1994):4 orgàni-cament, en la fundació de l’Institut de la Dona (1983), la creació de l’Institut Català de les Dones (1989) i la proliferació de regidories de la dona i d’igualtat a la província (se-tanta, el 2006), sobretot a partir de 19955.
La creació d’organismes governamentals amb la missió d’elaborar, d’implantar i d’ava-luar polítiques d’igualtat de gènere, es podria denominar com una de les màximes ex-pressions d’institucionalització de les reivindicacions feministes. L’aparició de les políti-ques de gènere en els diferents àmbits governamentals de l’Estat espanyol ve molt determinada per l’impacte de la legislació i de les polítiques comunitàries i internacionals (Lombardo, 2004), i per una sintonia amb les reivindicacions del moviment feminista in-ternacional en aquest període.
La institucionalització de les demandes d’un moviment social —o de part d’aquestes demandes— ha estat qualificada de factor concloent per tal que els moviments socials
4. Lovendiuski planteja qüestions interessants sobre si les buròcrates o femòcrateses poden considerar fe-ministes institucionals, i va més enllà quan es pregunta si la institucionalització dels interessos fefe-ministes ha creat xarxes de feministes en els aparells estatals. Valiente parla d’un feminisme d’estat.
5. Noves recerques han indicat la diferència entre formalització, institucionalització i estatalització. La primera és refereix a indicadors d’estructura organitzativa (personal contractat, existència d’estatuts, professionalitza-ció,...). El segon es vincula a indicadors de relació amb la institució, mentre que l’estatalització té a veure amb les demandes i el discurs del moviment un cop són assolides per l’Estat. (Owells i Coll, 2007).
entrin en processos d’institucionalització després d’un (curt) període d’existència (Ibar-ra i Tejerina, 1998). En aquest sentit, s’investigarà què succeeix quan el moviment fe-minista es veu forçat a compartir l’espai polític, i quina incidència tindrà aquest des-plaçament de l’esfera públicaen la configuració dels seus objectius, estructures i acció col·lectiva.
I és del moviment de dones d’on sorgeixen les «sospites» i els plantejaments de canvi:
El moviment feminista, que tradicionalment s’ha caracteritzat per ser un moviment autò-nom i dinàmic, ha estat parcialment engolit pel sistema […]. Podem parlar d’un movi-ment feminista oficial que ha acabat col·laborant plenamovi-ment amb les institucions […]
(LDS, 2004).
Constatem que el discurs i la pràctica feministes, que van néixer fa anys com a discurs i pràctica revolucionàries i alternatives, avui dia esdevenen, en determinats àmbits, ins-titucionals, acomodades, conservadores i poc reivindicatives. Diem institucional en el sentit d’estar dins del sistema (GLF, 2001).
L’objecte d’aquest article és, per tant, albirar els processos d’institucionalització del mo-viment feminista, per a la qual cosa analitzem els canvis en les estructures i en l’acció col·lectiva del moviment. El marc metodològic es basa en les teories de moviments so-cials, fet que va despertar-ne la revisió a partir d’una perspectiva feminista, ja que els paràmetres utilitzats moltes vegades pecaven d’una manca de perspectiva de gènere.
Aquestes teories van ser aplicades a casos d’estudi6 i a una revisió històrica del movi-ment. L’anàlisi es va centrar a partir de les eines següents:
L’estructura d’oportunitat de política (EOP) ajuda a explicar la incidència i «el grau en què és probable que els grups siguin capaços d’accedir al poder i de manipular el sistema polític» (McAdam, 1998). Acostuma a tenir en compte les oportunitats polítiques —les directament vinculades al sistema polític del moment— i també té un fort component cultural. L’EOP defineix l’entorn polític i les possibilitats que tenen els moviments socials per incidir-hi.
En aquest punt cal destacar tots els aspectes que incideixen directament en la configu-ració del sistema patriarcal i de les desigualtats entre dones i homes. Fem referència a criteris sexuals i de gènere, i així determinem que el moviment feminista acostuma a tro-bar una estructura d’oportunitat política tancada, a causa del fet que les desigualtats i
6. Criteris de selecció dels casos d’estudi: grups 1) que pertanyin al moviment feminista; 2) qüestionament de la subordinació patriarcal, les desigualtats de gènere i que indaguin en les seves causes i formes de domina-ció; 3) grups que plantegin alternatives, les difonguin i creïn, així, una consciència col·lectiva lligada a la trans-formació social; 4) acció no sectorialitzada en un àmbit concret d’activitat (laboral, violència, salut, etc.); 5) ac-tivitat circumscrita al període d’anàlisi; 6) grups amb prou material escrit per realitzar l’anàlisi de discurs.
les violències de gènere es troben en (re)definició permanent, són multiformes i reque-reixen llargs processos de sensibilització i de conscienciació social. A l’EOP s’han as-senyalat els elements següents:
a) Punts d’accés al sistema i alineament de les elits: com ara les oportunitats polítiques, culturals, socials i de gènere que sorgeixen o són fruit del treball del moviment feminis-ta. Alhora, indiquen que determinades circumstàncies poden resultar en una capacitat de desenvolupar, difondre i integrar les seves propostes.
b) Sistema d’aliances amb altres moviments socials i, especialment, amb el feminisme institucional.
c) Connexió amb el temps mundial: Zeitdiagnose del moviment feminista.
Les estructures de mobilització són canals col·lectius —formals i informals— a través dels quals les persones es poden mobilitzar i implicar en l’acció col·lectiva (McAdam, McCarthy i Zald, 1999). L’anàlisi de les tipologies i característiques organitzatives del mo-viment feminista ajuda a mostrar la materialització dels processos d’institucionalització.
La progressiva atomització del moviment serà un dels elements que cal destacar, i la creació de xarxes, una de les estratègies per curtcircuitar-la. La progressiva desaparició de la categoria feministaés un element clar d’institucionalització per la invisibilització que comportarà.
Si bé en aquest punt no ens aturarem especialment en el nivell micro —el funcionament intern de les organitzacions—, pel que fa a l’acció col·lectiva del moviment interessa aportar els criteris de Jo Freeman d’estructuració democràtica a les organitzacions (fe-ministes). L’autora assenyala els següents: 1) la delegació per mètodes democràtics, 2) l’exigibilitat de responsabilitats, 3) la distribució de l’autoritat entre el major nombre de persones possible, 4) la rotació de llocs de responsabilitat, 5) la difusió de la informació, 6) l’accés igualitari als recursos; i s’afegeix a aquesta llista un nou element com a nou criteri que cal tenir en compte, 7) la promoció de la formació —com a intercanvi de co-neixements i apropiació de pràctiques i discursos.
Amb la seva acció col·lectiva, els moviments socials busquen comunicar i transmetre les seves reivindicacions, generen solidaritat i identitat entre els seus membres, desafien (Olson, 1992) i plantegen estratègies. Així mateix, les seves pràctiques remeten a les produccions simbòliques al voltant de les quals els moviments emmarquen les seves rei-vindicacions. L’estratègia d’acció col·lectiva d’un moviment social està molt lligada a l’EOP de cada moment i, en aquest cas, ve determinada per l’entrada de les desigual-tats de gènere en el terreny de l’acció institucional.
L’acció col·lectiva s’analitza primer com a repertori de confrontació (Tilly, 1998), distri-buint els recursos d’entitats respecte a tangibles (diners, espai, difusió) i simbòlics
es-pecialitzats (experiència, accés i aliances amb altres xarxes associatives, accés als mit-jans de comunicació, estatus dins del moviment) i simbòlics no especialitzats (temps i compromís) (Freeman, 1979). La institucionalització del moviment feminista es percep clarament respecte al repertori de confrontació que utilitza. A llarg termini es rebutgen les accions i les estratègies que no funcionen i el pas del temps acaba fent convencio-nal —i ineficaç— allò que en un principi era innovador (Olson, 1992).
Si bé no es presenten conclusions respecte a una anàlisi dels impactes del procés d’ins-titucionalització en el discurs del moviment feminista, sí que es mostren les conclusions respecte al seu marc d’acció col·lectiva (Snow i Benford, 1988), que aporta referències als objectius del moviment en el període concret d’estudi segons una anàlisi de marcs.
Els moviments emmarquen la seva acció col·lectiva entorn de símbols culturals escollits a partir de referències culturals (Tarrow, 1997, p. 210).
Els moviments socials incideixen en l’àmbit cultural, social i polític perquè creen sistemes de creences i codis d’interpretació de la realitat (Ibarra i Tejerina, 1998, p. 12). Al seu torn, fer o crear feminisme és realitzar teoria del discurs, que és una presa de consciència dis-cursiva dirigida a allò polític amb l’objectiu de transformar l’actual paradigma d’exclusió, d’explotació i d’opressió de les dones (Colaizzi, 1990, p. 20).
Un marc és un esquema interpretatiu que estructura el significat de la realitat (Bustelo i Lombardo, 2005). La seva funció és explicar la realitat a través de determinats valors, elaborar diagnòstics que impliquen tant la identificació d’un problema com l’atribució de culpabilitat o causalitat, mobilitzen i suggereixen formes d’acció alternatives (Snow i Benford, 1988, p. 197-217; Ibarra, Gomà i Martí, 2002, p. 44).
En aquest article s’entén que un dels marcs d’acció col·lectiva més importants del mo-viment feminista, la qüestió al voltant de la qual s’han mobilitzat més recursos i ha unit un major nombre de grups de dones de manera conjunta durant el període d’anàlisi en una reivindicació d’èxit, ha estat la creació de l’espai propi: estratègia i dilema.