Laboratori

Actualment existeixen bàsicament 3 proves per al diagnòstic de la tos ferina: el cultiu, la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) i la serologia (145). Segons alguns investigadors, a aquestes proves s’hi hauria d’afegir l’hemograma en els lactants amb sospita de tos ferina, atès que una xifra de més de 10.000

49

leucòcits/mm³ amb més d’un 50% de limfòcits s’ha de considerar com una possible tos ferina (133).

Cal tenir present que factors com ara l’edat, la història d’exposició a la tos ferina, la vacunació, el moment de recollida de la mostra, l’administració d’antibiòtic o la capacitat del laboratori poden afectar la sensibilitat i l’especificitat d’una sola prova pel diagnòstic de tos ferina (6). Així, tot i que no s’indiqui a la pràctica clínica habitual, la millor sensibilitat s’obté quan el cultiu es complementa amb la PCR i la serologia.

En realitat, determinar qui té tos ferina per tècniques de laboratori pot ser difícil.

Quan es pugui s’ha d’agafar una mostra de la nasofaringe per aspirat o frotis, perquè les bordetel·les colonitzen les cèl·lules ciliades del tracte respiratori superior (146). I, per tenir un resultat correcte, cal que la mostra sigui recollida adequadament per personal entrenat en la presa d’aquest tipus de mostres.

Investigadors sud-africans van publicar un article l’any 2016 en què comparaven el rendiment del frotis de la nasofaringe, l’aspirat de la nasofaringe i l’esput induït, i van concloure que els tres eren similars per a la detecció de la B. pertussis en lactants amb la tècnica de la PCR (147).

El gold standard de les proves per diagnosticar tos ferina és el cultiu, ja que és l’únic mètode 100% específic (148). Per cultivar aquest microbi tant es pot emprar el medi Bordet-Gengou, com l’agar Regan-Lowe (14). La mostra per cultiu s’ha d’obtenir durant les dues primeres setmanes de tos (149), ja que en aquest període encara hi ha bacteris viables a la nasofaringe. Després d’aquestes dues setmanes, la sensibilitat disminueix i augmenten els falsos negatius (150).

Un avantatge del cultiu respecte a la resta de proves és que permet investigacions més extenses com ara l’antibiograma, la seqüenciació genòmica, estudis proteòmics o la identificació de la soca responsable de la infecció (151). És la tècnica ideal en epidèmies (149); de fet, si hi ha sospita d’un brot de tos ferina, almenys s’ha d’agafar una mostra per a cultiu.

50

Durant la dècada dels 90 es van afegir com a noves tècniques per al diagnòstic de la tos ferina la serologia tipus ELISA i la tècnica de detecció molecular per PCR (145,152). Mentre la tècnica de serologia tipus ELISA ha permès diagnosticar més adults, sobretot en fases tardanes de la malaltia i no és adequada en lactants, la PCR ha permès diagnosticar més nens.

Com a antigen per als estudis serològics habitualment s’utilitza la TP, perquè és més específica. Altres antígens com la FHA també estan presents en altres espècies del gènere Bordetella com ara la B. parapertussis (153).

Existeix la possibilitat d’agafar dues mostres de sèrum (mostres aparellades) o una única mostra. En el cas de serologia aparellada, una mostra es pren a l’inici de la simptomatologia i l’altra 4-6 setmanes després, i l’elevació dels títols d’anticossos entre la fase aguda i la fase de convalescència és diagnòstica (40).

Segons el CDC, en cas d’agafar una única mostra de sèrum, s’ha de fer entre la segona i la vuitena setmana des de l’inici de la tos (149). En aquest cas, un únic valor d’IgG anti-TP superior al punt de tall és diagnòstic (s’utilitza un sèrum de referència com a comparador) (137). En el cas que faci menys d’un any de l’administració d’una vacuna contra la tos ferina (acel·lular o de cèl·lules senceres), no s’hauria d’emprar la serologia com a tècnica diagnòstica (132), perquè quan s’empra una única mostra de sèrum no es pot distingir si els anticossos són secundaris a la infecció o a la vacunació (154).

La GPI recomana l’ús de l’ELISA IgG anti-TP, en comptes de l’IgA anti-TP, perquè la resposta IgA després de la infecció de tos ferina és menys comuna (132), encara que la IgA només s’eleva en cas d’infecció i la IgG s’eleva tant per la infecció com per la vacunació (27).

Quant a la PCR convé remarcar que els resultats són ràpids i té una alta sensibilitat. Per a la tècnica de la PCR per al diagnòstic de tos ferina s’empren els primers segments d’àcid desoxiribonucleic (ADN) de seqüències d’inserció. Específicament, la presència de la seqüència d’inserció 481 (IS481) és indicativa d’infecció per B. pertussis i la presència

51

d’iS1001 indica infecció per B. parapertussis. Per tant, la PCR permet distingir entre aquestes dues espècies (87,155,156).

De tota manera, l’especificitat es perd quan hi ha diverses espècies del gènere bordetel·la (27). Molts laboratoris utilitzen només com a diana de la PCR l’IS481, que és present en moltes còpies en la B. pertussis i en menys còpies en la B. bronchiseptica i la B. holmesii (157), i només alguns laboratoris utilitzen dianes múltiples per a la PCR que permeten diferenciar entre espècies com la B. pertussis i la B. holmesii (57,145). És important que els laboratoris de referència sí que puguin fer aquesta distinció entre la B. pertussis, la B. parapertussis i la B. holmesii.

El moment òptim de sensibilitat de la PCR són les 3-4 primeres setmanes de tos quan l’ADN del bacteri encara es troba a la nasofaringe (157); en el cas del cultiu, aquest període és el de les 2 primeres setmanes de tos (148). La PCR és, doncs, més sensible que el cultiu en fases més tardanes de la malaltia i davant de presentacions atípiques, però, pot no diferenciar entre infeccions actives i passades ja que detecta també microorganismes morts (27).

Altres desavantatges de la tècnica de la PCR són la manca d’estandardització de la tècnica (els laboratoris poden utilitzar diferents dianes de DNA o criteris d’interpretació dels resultats no exactament iguals (157)) i hi ha risc de falsos positius (tant per contaminació quan es recull la mostra com al laboratori) (145). S’ha arribat a descriure un pseudobrot de tos ferina en un laboratori per culpa de la presència d’ADN de B. pertussis ambiental contaminant (158).