LA RESISTENCIA CATALANISTA

Catalunya va perdre la guerra per partida doble. La victoria de la sublevado franquista va suposar la mateixa pèrdua de llibertats democràtiques que per la resta d'Espanya però, a més, va patir una repressió específica en matèria cultural i lin-güística més enllà de qualsevol matís ideològic (BENET 1973; FERRER I GIRONÈS 1985). De la mateixa manera que es condemnava qualsevol singularitat idiomàtica diversa de la llengua hegemònica imposada d'acord amb un ideari clarament feixista, el règim també es va trobar a Catalunya amb una oposició específica, social i ideològicament molt més amplia que a la resta de l'Estat. "A Madrid partien del princi-pi que els burgesos catalans, o d'on fossin, eren franquistes i espanyolistes per naturalesa. No podien concebre que els rics fossin catalanistes i antifranquistes. AI seu entendre resultava antagònic" (ORTINEZ 1993, 58).

La desproporció entre la naturalesa del problema i la seva ferotge repressió era tan evident que fins i tot alguns catalans fidels al franquisme advertiren dels seus perills. Coincidint amb la designació de Gual Villalbí com a ministre sense cartera, el febrer del 1957, l'alcalde de Sabadell, J. M. Marcet, va escriure un informe confiden-cial al general Franco en el qual afirma: "En los cargos políticos de la Administración española raramente se tropieza con un catalán; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades singularmente radicadas en esta región... En Cataluña hay planteado un problema político..., sólo puede resolverlo una política empeñada en desvirtuar la sensación de separatismo desde Madrid" (MARCET 1963). Tanmateix, alguns fets produïts a continuació, durant el període imminentment anterior a l'estudiat, corroborarien els temors del funcionari franquista.

La sonora frase de Luis de Galinsoga -"todos los catalanes son una mierda"-, increpant al rector de Sant Ildefons pel sol fet de dir una missa en català el 1959, va desencadenar una àmplia campanya de protesta contra el director de La vanguardia española. La recolzava essencialment el moviment CC (Crist-Catalunya), constituït l'abril del 1954 amb Raimon Galí com a ideòleg d'una tendència católico-catalanista.

Un dels seus militants, Jordi Pujol i Soley, ja va incloure en un dels primers capítols del seu llibre clandestí Construir Catalunya la idea de "fer país", poc després traduïda en "la necessitat d'una banca catalana com a instrument catalanitzador"15. El futur president de la Generalitat de Catalunya va concretar aquestes aspiracions amb la transformació de la Banca Dorca d'Olot en la Banca Catalana, constituïda el 1959. Un any després, el 5.2.1960, Galinsoga era cessat com a director de La vanguardia española, però arrel dels fets produïts al Palau de la Música el 19 de maig -una interpretació del Cant de la senyera davant el general Franco no prevista en el programa oficial- Pujol va ser detingut i condemnat a set anys de presó dels quals en va complir dos (CREXELL 1982).

El relleu en aquesta resistència catalanista a la repressió franquista el va agafar Omnium Cultural, fundat el 1961 per un grup d'industrials i financers que ja havien participat en anteriors activitats de mecenatge. En absència de Pujol, en canvi, CC es va transformar en Comunitat Catalana i va aprovar un programa socialitzant que, sense invocar explícitament el marxisme, excloïa als pujolistes abans de patir noves escissions que després donarien peu a l'anomenada Força Socialista Federal.

El període estudiat es va iniciar a Catalunya amb les greus inundacions del Vallès i una visita del general Franco que va tomar a evidenciar l'extensió del franquisme sociològic en contraposició a la minoritària convocatòria d'un Congrés de Cultura Catalana que reunia bona part dels intel·lectuals del país i va culminar en una sessió, inaugural i única, als locals del CICF de Barcelona a finals del 1964.

Alguns dels avaladors d'aquesta manifestació signaren també el 1963 un document demanant l'ús del català a l'ensenyament que Omnium Cultural va fer arribar al vicepresident del govern -el capità general Muñoz Grandes- acompanyat de deu mil instàncies. Per tota resposta, el governador civil de Barcelona, Ibáñez Freiré, va clausurar l'Omnium Cultural.

El mateix 1963, mentre el règim es disposava a celebrar els "25 años de Paz", la simbiosi existent entre l'Església i bona part d'aquests sectors catalanistes es va

FABRE, J. ¡ HUERTAS, J.M. 1981. "Els orígens polítics del president Jordi Pujol. CC, el moviment que va morir dos cops (1954-1962)", L'Avenç, 42: 58.

manifestar amb les declaracions fetes per l'abat de Montserrat, Aureli M. Escarre, al diari Le Monde. Les seves paraules, recollides pel periodista José Antonio Nova'ís i publicades el 14.11.1963, deien: "El regim espanyol es proclama cristià però no obeeix als principis de base del cristianisme. (...) Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia i això és el que passa a Espanya. (...) No tenim darrera nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó tan sols vint-i-vint-i-cinc anys de victòria" (MINOBIS 1987, 86-89).

La seva immediata substitució per Cassia Just va ser justificada "per raons de salut", però el març de 1965 seria obligat a sortir del país i un any després desposseït a Roma de la titularitat abacial de Montserrat.

Progressivament els vincles entre diversos sectors de l'oposició es van reforçar amb el recoltzament de CCOO a les convocatòries commemoratives de P11 de setembre, a partir del 1967, o amb el reconeixement del català com a llengua co-oficial al II Congrés del PSUC, celebrat l'octubre del 1965. Entorn els sectors eclesiàstics s'inicià també, a principis del 1966, la campanya "Volem bisbes catalans", iniciada quan Marcelo González Martín, bisbe d'Astorga, va ser designat coadjutor de la diòcesi de Barcelona. Tal com diu Ignacio Agustí, citat per Fraga, Catalunya "no es feliz" i, segons el consell de Muñoz Grandes al MIT, "es esencial que Cataluña y Africa no se vuelvan a poner sobre el tapete" (FRAGA 1980, 175).

També el dictador tenia molt present aquest problema, però li aplicava una òptica molt més optimista: "Cualquier persona medianamente culta está convencida de que ni Cataluña ni las Provincias Vascongadas se separarán nunca del resto de España, no sólo por no desearlo la mayoría de ellos, sino también porque tendrían una vida precaria separados de su Patria española. Todos estamos unidos de corazón a esas queridas provincias españolas sin que el separatismo político pueda inquietarnos lo más mínimo" (F. FRANCO a FRANCO SALGADO-ARAUJO 1976, 468).

Tanmateix, la reaparició d'Omnium Cultural amb diverses campanyes pedagògiques o actes de diversa magnitud i transcendència, com l'homenatge al doctor Jordi Rubió i Balaguer a la facultat de Dret el març del 1967, que culminà amb detencions, van incrementar les reivindicacions catalanistes en paral·lel a les d'ordre estrictament social. L'enemic era comú i el règim va haver d'obrir la mà en aspectes puntuals: l'autorització de la commemoració del centenari de Pompeu Fabra, l'acceptació que el Vaticà designés quatre bisbes auxiliars catalans, etc.

Després de trenta anys de repressió sistemàtica de la llengua i la cultura catalanes, el franquisme es va veure obligat a acceptar implícitament -altra cosa és que ho reconegués públicament- el fracàs d'aquesta acció. Una enquesta promoguda per FOESA, "basada en entrevistas con una sección transversal

representativa de 605 amas de casa en la Cataluña rural, urbana y metropolitana, estableció que el 77% podía hablar catalán, pero que sólo el 54% prefería usarlo como primera lengua (exactamente, el 50% de los entrevistados resultaron ser inmigrantes o hijas de inmigrantes). (...) Entre el 52 y el 59% dijo que les agradaría que los periódicos, la radio, la televisión y el cine fueran en catalán. En resumen, para el 54% de las mujeres entrevistadas, el catalán era la lengua preferida en todos los aspectos de su vida; un 23% era bilingüe con preferencia para el castellano; y otro 23% sólo hablaba este último" (JONES a PRESTON (éd.) 1978, 427).