La crisi econòmica del 2008

L’any 2008 l’Estat Espanyol es va sumir en una crisi financera profunda provocada per l’esclat de l’anomenada bombolla immobiliària¹². La recessió econòmica va tenir greus conseqüències per a la població, que va patir una pèrdua generalitzada de llocs de treball així com un empitjorament de les seves condicions laborals.

El sector periodístic, que es trobava immers en una crisi de model de negoci, es va veure abocat a una situació límit que posava en perill el desenvolupament de la pràctica del periodisme, tal com s’havia concebut fins aleshores.

Una de les principals fonts d’ingressos dels mitjans de comunicació, la publicitat, va sofrir una davallada de la inversió des dels inicis de la crisi. Concretament, l’any 2009 la inversió dels anunciants es va reduir en un 21%. El percentatge en l’àmbit de la premsa va ser lleugerament més alt: 22,1% (InCom-UAB, 2011).

La premsa gratuïta va ser la més afectada per la crisi econòmica, que es va quedar pràcticament sense representació un cop superats els pitjors anys de recessió. Però la premsa de pagament diària també va patir greus conseqüències, entre l’any 2007 i 2010, els diaris catalans van perdre un 14,4% de la seva difusió. (InCom-UAB, 2011)

La davallada d’ingressos en la indústria dels mitjans de comunicació també la van patir els seus treballadors. L’any 2010 hi havia 5.564 periodistes registrats a l’atur, dels quals

12 És una expressió utilitzada per denominar l’augment excessiu de preus del sector de l’habitatge, moltes vegades vinculat a pràctiques especulatives (Díaz-Parra i Romano, 2016).

19 el 66% eren dones i el 34% eren homes (Asociación de la Prensa de Madrid, 2010). Les xifres augmenten si es contempla el període 2008 – 2015, en aquest temps es van destruir 12.000 llocs de treball vinculats al sector periodístic (Asociación de la Prensa de Madrid, 2015).

Però la pèrdua de treball no va ser l’únic efecte que la crisi econòmica va tenir als mitjans de comunicació, sinó que les condicions laborals van empitjorar de forma generalitzada a partir de diverses formulacions: congelació de sous, baixada de salaris, prejubilacions, dependència de beques no remunerades, etc. Concretament, l’any 2015 el salari mitjà dels periodistes era un 17% més baix que el dels anys anteriors a la crisi financera (APM, 2015).

Tot i així, durant els anys més durs de la recessió econòmica també es van produir noves contractacions, majoritàriament relacionades amb els departaments digitals dels mitjans de comunicació, però aquestes es van fer a partir de condicions laborals molt diferents de la dels professionals ja contractats, produint grans desigualtats salarials dins de les redaccions.

Tres col·lectius van ser els més afectats per les conseqüències de la crisi econòmica en el sector periodístic; les dones, que eren majoria a les llistes de l’atur, els joves, els quals els hi era complicat entrar al mercat laboral – un 54% de joves portava entre 1 i 2 anys buscant la seva primera feina en mitjans de comunicació l’any 2015 (APM, 2015) – i els professionals de més edat, que van patir les prejubilacions. Guillamet (2011) apunta a l’estudi l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2008 - 2010 que: “ la utilització quasi exclusiva de criteris d’edat en les reduccions de personal va comportar un empobriment continuat del capital de l’experiència professional de les redaccions”(p.288). Així com l’atur feminitzat del sector podria haver tingut conseqüències en la introducció de la perspectiva de gènere als mitjans de comunicació i la no participació dels joves professionals podria haver fet minvar la instauració de noves visions i enfocs. Aquesta situació, reflectida també en el tancament de 375 mitjans de comunicació entre els anys 2008 i 2015 a Espanya (APM, 2015), va derivar en una pèrdua de la qualitat informativa.

Els mateixos periodistes assumien que els ajustaments realitzats a partir de la crisi econòmica havien influenciat el desenvolupament de les seves tasques laborals.

Concretament l’APM (2013) recull que un 89,7% dels periodistes enquestats considerava

20 que realitzar més funcions que anteriorment, amb menys mitjans i una major inestabilitat i inseguretat en quant al seu lloc de treball havia afectat negativament a la seva feina.

Però la pèrdua de qualitat informativa no estava únicament vinculada a una reducció de costos sense precedents en la indústria dels mitjans de comunicació, sinó que també estava influenciada per l’entramat d’interessos provinents de governs, grups empresarials i entitats financeres, que portaven anys finançant els mitjans de comunicació.

Aquesta situació va derivar en la omissió d’un dels principis més fonamentals del periodisme per part de grans grups de comunicació: vetllar pel desenvolupament de la democràcia a partir de la fiscalització dels seus poders més essencials. Un exemple clar d’aquesta realitat la relata Jiménez (2019), ex-director del diari El Mundo:

L’escàndol Bankia va simbolitzar com cap altre la època que va portar a la Gran Recessió i la impunitat dels seus principals responsables. El banc va haver de ser rescatat per l’Estat després de que partits polítics, sindicats i empresaris portessin dècades posant a dit els seus membres al consell d’administració, tot i no tenir cap coneixement de banca. Mentre milers d’estalviadors, (...) perdien els seus diners, després d’haver sigut enganyats perquè subscrivissin arriscades inversions, els gestors de la caixa vivien a costa de rei en una festa la factura de la qual acabaria pagant el contribuent. La premsa havia mirat a una altra banda enmig d’aquell entramat, renunciant a investigar l’escenari que s’havien muntat taurons immobiliaris, banquers i polítics regionals per la senzilla raó d’haver-nos convertit en els seus grans beneficiaris. Els anuncis de noves promocions immobiliàries i crèdits amb condicions <<immillorables>> omplien les nostres pàgines. I així, quan el Govern va impulsar la sortida a borsa de Bankia, amb comptes manipulats i promeses impossibles, no existia a l’ofici cap interès en investigar el que s’acabaria convertint en una trampa per a milers d’inversors. Des de la Moncloa es va trucar als principals directors dels diaris del país per demana’ls-hi que donessin suport a l’operació i Els Acords van fer la resta. “Èxit” , deien els titulars sobre l’estrena a borsa de Bankia. I ho va ser: per a polítics, empresaris, directius i el nostre departament de Publicitat (p.107).

La no cobertura d’informacions, moltes vegades vinculades a casos de corrupció, per part de certs mitjans de comunicació va provocar una sensació de desemparament en la

21 ciutadania, que es trobava patint les conseqüències d’una crisi econòmica provocada pels poders financers i immobiliaris.

El malestar ciutadà produït a partir de la gestió de la crisi econòmica del govern i la indignació pels nombrosos casos de corrupció que poc a poc es començaven a destapar van desembocar en una sèrie de protestes i demandes ciutadanes que es van acabar vehiculant a través de l’anomenat moviment 15M, sorgit a la primavera de l’any 2011.

Una de les característiques d’aquesta iniciativa és el pes que va tenir internet i les xarxes socials en el seu èxit. L’ocupació de les principals places de l’Estat Espanyol produïda per milers de manifestants el 15 de maig de 2011 es va promoure a partir d’espais virtuals.

Persones anònimes van aconseguir constituir-se en un moviment social a partir de la seva interacció i participació a les xarxes, que finalment es va traduir en la ocupació de les places.

L’ús d’Internet per a la autoorganització i la visibilització de moviments socials té els seus orígens als anys 90, concretament se situa en la revolta zapatista ocorreguda a l’estat de Chiapas, Mèxic. La irrupció del conflicte a la xarxa va permetre internacionalitzar-lo i captar complicitats d’arreu del món. L’ús d’Internet per a difondre discursos i plantejaments alternatius també va adquirir un paper rellevant durant les protestes antiglobalització que van tenir lloc a Seattle l’any 1999, que es va acabar traduint en la creació d’una alternativa comunicativa anomenada Indymedia, que reunia informació de col·lectius i mitjans independents (Romaguera, 2019). D’altra banda, contemporanis al moviment 15M es troba la iniciativa Occupy Wall Street¹³, la Primavera Àrab¹⁴ i la protesta mexicana Yosoy132¹⁵.

El 15M i els altres moviments localitzats arreu del món, demostren la força que poden adquirir els usuaris a Internet, tot i que, com s’ha mencionat en apartats anteriors del present treball, la xarxa no és un espai neutral. Però, sí que ha permès la difusió de

13 Moviment iniciat a Nova York com a protesta contra la desigualtat econòmica i el poder financer l’any 2011 (Hammond, 2019).

14 Revolta originada a Tunísia i estesa per diversos països àrabs per tal de reclamar institucions i líders democràtics l’any 2011 (Strzelecka, 2017).

15 Moviment estudiantil sorgit a Mèxic per protestar contra la gestió del govern del país al 2012 (Romaguera, 2019).

22 discursos alternatius, no controlats per elits mediàtiques ni econòmiques, que en el cas del 15M va permetre plantejar la necessitat d’informar-se a partir de fonts fiables.