El paper de Balcells com a arquitecte de l’Ajuntament, s’insereix en un procés global de transformació del poble. Cerdanyola havia estat, fins el 1828, un territori de poblament dispers. L’arribada del ferrocarril (1856), la primera parcel·lació de la finca Altimira (1845) i el traçat de la carretera de Barcelona a Terrassa (1852), van contribuir a la urbanització i creixement de l’anomenat barri de Baix, en contraposició al de Dalt, desenvolupat al llarg de l’actual carrer de Sant Ramon i el seu entorn, en terrenys del mas Serraparera. A inicis del segle XX, ambdós barris van créixer amb la urbanització de terrenys d’altres masies, especialment Can Xarau, Can Banús i Can Cordelles, destinant la major part d’aquest espai a cases d’estiueig.
A les memòries de Togores, Esteve Fàbregas descriu aquella Cerdanyola de l’estiueig i les virtuts que van començar a atreure a la burgesia de Barcelona:
“En aquella època no era encara corrent, a Barcelona, el costum d’anar a estiuejar fora. N’hi anaven pocs. Cerdanyola del Vallès era llavors una cosa molt fina. Tenia un paisatge verd, fresc, d’una suau ondulació i vastos horitzons, gairebé francès. No hi havia quasi cap torre i tot era bosc. Boscos saborosos; salzeredes d’arbres verticals i blancs, màgiques. La proximitat a Barcelona permetia d’anar i venir amb el tren cada dia. Això era important per als homes de negocis que no els podien abandonar. Jeanbernat es va encantar amb Cerdanyola. HI va adquirir una
65 Aquesta part de l’ estudi va ser realitzada en col·laboració amb l’historiador Orlando Barrial i Jové, coautor de la monografia dedicada a l’arquitecte.
extensa propietat i s’hi feu construir una casa senyorial. Aquesta casa va ser coneguda més tard per la Torre del Pi.”66
Per altra banda, l’il·lustrador Valentí Castanys a les seves memòries destacava a “La memòria es diverteix. Mig segle de records” el sua clima de la comarca:
“ Però jo, en honor a la veritat, haig de dir que Cerdanyola és un poble calent al sol i fresquet a l’ombra, com la majoria dels pobles del voltant de Barcelona. No s’hi poden fer ous ferrats a bat del sol ni bisscuits glacés a la claror de la lluna; però, com que una mica de calor a l’estiu sempre va bé, i mai no he envejat als qui el mes d’agost han de dormir amb flassada de llana, la
temperatura de Cerdanyola ja m’anava
bé.” 67
66 FÀBREGAS I BARRI, Esteve, Togores, l’obra l’home l’època, Barcelona, 1970, Aedos, p. 18.
67 CASTANYS, Valentí, La memòria es diverteix. Mig segle de records, Barcelona, 1964, Edicions Destino, p. 69.
Estació del tren
La masia de Can Cordelles
109 El desenvolupament industrial que es va produir a Catalunya des de la segona meitat del s.XIX va afavorir el naixement d’una nova burgesia enriquida amb el comerç i la indústria. Aquesta classe va ser el bressol de l’estiueig, una nova activitat afavorida també per la millora de les comunicacions que va dur la nova era industrial. A principi del s.XX, a Cerdanyola predominava l’activitat agrícola, tot i que, des del darrer terç del s.XIX, quan hi ha constància de les primeres famílies d’estiuejants, va anar agafant fama de llogarret tranquil i sanitós, ben comunicat amb la capital, i captà una bona part de l’estiueig que començà a posar-se de moda entre les famílies benestants de Barcelona. El procés s’emmarca en la crisi general de l’agricultura, que aquí es va veure afavorida pels beneficis que reportava l’especulació del sòl, en detriment de l’activitat agrícola tradicional.
A principis del s.XX s’instal·len les primeres indústries a Cerdanyola, entre les quals destaquen la farinera de Pere Romaní (1909) -després Ribas Farrés- i la Uralita (1907), les més antigues i que absorbien un major nombre de mà d’obra. La proximitat amb la capital i les comunicacions existents -Cerdanyola ja tenia estació de ferrocarril-, van afavorir el desenvolupament econòmic i industrial del poble i van contribuir al seu creixement demogràfic.
L’aparició de la figura de l’arquitecte en l’àmbit públic, les atribucions del qual s’anirien ampliant amb els anys, manifesta no tan sols una necessitat creada, sinó també una aposta política per inserir-se en un procés urbanitzador en detriment del món rural. Cal tenir present que són els grans propietaris agrícoles i persones lligades a la construcció els mateixos que gestionen políticament el municipi (amb l’excepció del període republicà) al llarg d’aquesta etapa.
Però no era el fenomen dels estiuejants l’únic que esperonava el creixement urbanístic, ja que l’augment de la població en aquests anys cal relacionar-lo també amb l’arribada d’immigrants atrets per les possibilitats laborals que oferia Barcelona, entre elles l’activitat generada per l’Exposició Internacional de 1929. Des de 1914 i al llarg de la dècada dels anys 20, la capital va patir importants problemes d’habitatge, fet que va desviar els immigrants cap als pobles de l’entorn i va afavorir el barraquisme. Entre 1920 i 1930 la població de Barcelona havia augmentat un 41%, assolint el milió d’habitants; la població dels pobles de l’actual àrea metropolitana va passar, entre 1900 i 1930, de 62.607 a 182.148 habitants. Cerdanyola no va ser
aliena a aquest procés, i és en aquest marc on apareixen barris obrers com el sot de Can Xarau.
Malgrat els canvis importants produïts en les darreres dècades (segregacions en les finques rústiques, procés urbanitzador, naixement de les primeres indústries...), Cerdanyola segueix essent encara una vila principalment agrícola. Prova d’això és la creació del Celler Cooperatiu entre els termes de Cerdanyola i Ripollet (1920) i l’establiment del Sindicat Agrícola a la plaça de Sant Medir (1928). L’estiueig estimulava determinats sectors econòmics, però representava també uns ingressos complementaris per a la pagesia local.
Als anys 30, amb l’adveniment de la República, es produeixen canvis molt importants. A més de les transformacions polítiques que deixen fora del govern municipal l’oligarquia terratinent que havia governat Cerdanyola durant gairebé un segle, la nova orientació política -amb un vessant més social de caràcter reformista- produeix una gran activitat urbanística de tipus públic: escoles, fonts, mercats, places... típica d’aquesta conjuntura històrica. Aquesta dinàmica va ser trencada per la Guerra Civil.
A principis dels anys 30 havia nascut una nova urbanització d’estiueig, Bellaterra, en terrenys de la masia Can Domènec, Montflorit havia crescut força i s’havien ampliat altres zones urbanitzables de la ciutat. Fins a la meitat de la dècada es constata també un creixement important en el volum de construcció d’habitatges.
Les comunicacions són un altre dels temes importants d’aquest període. El pas de vehicles automòbils era cada cop més freqüent i es feia necessària la millora dels accessos i carreteres, per a la qual, moltes vegades, calia recórrer a instàncies superiors.
Hi ha també un seguit d’obres menors en relació als serveis comunitaris: l’enllumenat públic, la construcció de voreres i la xarxa de clavegueram són una constant sobretot durant els anys de la República i els primers anys del franquisme. En les actes municipals s’esmenta sovint el gran creixement que ha patit la vila, i això es reflecteix en una preocupació constant per dotar-la dels serveis mínims que comportava la creixent urbanització d’àrees noves.
111 L’esclat de la Guerra Civil significà un parèntesi important. L’Ajuntament es va quedar sense arquitecte i sense cap control tècnic per a les obres de construcció i sanitàries. La desocupació dels habitatges d’estiuejants, per la pròpia conjuntura de la Guerra i la persecució que van patir les classes benestants, va fer que l’Ajuntament gestionés alguns d’aquests immobles i els donés altres usos de forma provisional. Diverses propietats agrícoles i urbanes van ser incautades. El 1937 es va intentar construir uns refugis antiaeris, que van quedar a mig fer per manca de pressupost i al 1938 el Ministeri de Defensa va expropiar el castell de Sant Marçal per destinar-lo a afers de guerra.
Hi ha una certa intenció de prosseguir amb la vida normal, com quan es planteja la construcció d’un nou grup escolar i d’unes instal·lacions esportives. Destaca també, en aquestes circumstàncies, l’elaboració d’una important normativa urbanística. La proposició partia de la base que “tenint en compte que l’edificació a Cerdanyola tendeix a eixamplar cada dia mes un radi ja excessivament dilatat en proporció al seu nombre d’habitants, ço que encareix en gran manera l’entreteniment dels carrers i altres serveis públics..”. i pretenia limitar la zona d’edificació al casc urbà per concentrar-hi la població i els edificis, reglamentar les noves construccions i urbanitzacions i fer extensives unes normes sanitàries a tota mena de construcció habitable68. Aquesta normativa és la primera que hi ha a Cerdanyola amb una voluntat de regulació tan global i completa. Paradoxalment, apareix en un moment de crisi de la construcció i de caos polític, i es crea amb una clara voluntat de futur tan sols quatre mesos abans de la caiguda de Barcelona.
L’estiueig havia condicionat el creixement de Cerdanyola sobretot des de final del s.XIX, però és al llarg dels anys 20 i la primera meitat dels 30 quan arriba al seu punt culminant. La Guerra Civil va representar un trencament radical i, després del conflicte, s’esmerçarien molts esforços per reprendre el que era un factor important de desenvolupament del poble.
En el context de postguerra s’institueixen uns premis anuals a la rehabilitació de façanes amb la voluntat de millorar l’aspecte del poble i els projectes dels parcs de les Alzines i les Fontetes, que anys després faria urbanitzar el propi consistori. Als anys 50 es va produir una primera gran onada immigratòria -que feia intuir el futur
68 ...fins ara privilegi de les habitacions de cost i de lloguer elevat. Vegeu AMC, Actes de Plens, vol. 16, 2/9/1938, full 57.
immediat de Cerdanyola- i els nouvinguts se situaven encara en casetes modestes (moltes construïdes per ells mateixos) i no en blocs de pisos com passaria en la dècada següent.
Els anys 40 i 50 posen fi a una etapa de creixement i consolidació del casc urbà que es clou amb la inclusió de Cerdanyola dins del Pla d’Ordenació Urbana de Barcelona i la seva rodalia (1948) i, després, del Pla Comarcal de Barcelona de 1953.
Aquest fet donarà pas a un procés nou, que acabarà amb aquella Cerdanyola idíl·lica de ciutat jardí per la qual s’havia apostat políticament fins llavors.
Aquests dos models de desenvolupament corresponen a voluntats polítiques ben diferents i tenen lloc en marcs històrics igualment diversos. Impliquen també models urbans, econòmics i socials radicalment diferents. La proximitat física d’una gran ciutat com Barcelona té un impacte, exercit a mesura que s’ha anat fent efectiu el creixement de la capital, que posa en joc la mateixa independència municipal de Cerdanyola. És un aspecte que cal tenir present a l’hora d’avaluar tota aquesta etapa, ja que des de l’estiueig a la immigració, passant per la indústria, la influència de Barcelona s’ha fet notar amb més o menys intensitat al llarg dels anys. El marc històric de la tasca de Balcells correspon a una fase, que podem situar entre els anys 1880-1948, de creixement natural del poble lligat íntimament al fenomen dels estiuejants i de la primera industrialització. Aquests són els eixos que situen l’aparició de l’arquitecte a l’escena municipal i la seva tasca en aquests anys.
Després d’una llarga postguerra, marcada per l’autarquia i el racionament, l’economia espanyola es va anar recuperant i als anys 1950-52 va assolir el nivell anterior a la guerra. L’agricultura havia tingut un període magnífic que va durar fins al 1951, a excepció de la vinya -principal conreu de Cerdanyola-, que va disminuir de manera important. A partir d’aquesta dècada es desenvoluparan les primeres zones específicament industrials, que suposaran una diversificació de la producció inserida en un àmbit més gran, de caràcter metropolità. Aquestes noves empreses seran indústries de caràcter nacional i amb un nombre considerable de treballadors.
Cerdanyola anirà deixant de ser una població dedicada al sector primari per passar a dependre dels sectors industrial i de serveis.
113 També l’avanç de les comunicacions, l’entrada en una societat plenament industrial i la proliferació dels vehicles de tracció mecànica va afavorir el desplaçament de les segones residències a indrets més allunyats de la capital. De la mateixa manera que el creixement numèric de la classe mitjana i l’augment general del nivell de vida que es produeix a partir dels anys 60, va anar posant les vacances a l’abast de més persones. Poc a poc, l’estiueig va anar desapareixent de Cerdanyola. El 1963, el Sardanyola Gran Casino, punt de reunió dels estiuejants, encara tenia 90 socis, però al final de la dècada seria enderrocat. Aquell mateix any Jaume Mimó escrivia: ...la febre de construir cases i pisos i fer-ho sense un sentit de respecte a lo ja construït, ha fet que molts dels estiuejants que de molts anys tenien la seva casa residencial a aquesta vila, tenen intenció de vendre-les i anar a altres poblacions69. És el testimoni d’una època que veia morir un model de ciutat i una forma de vida.
69 Vegeu MIMÓ 1963
Carrer de Sant Ramon, Barri de Dalt
Carrer de Sant Ramon, Barri de Dalt
Avinguda de Sant Ignasi, Barri de Baix
115 Plaça d’Enric Granados, Barri de Baix
Festa al Casino