La falsa circularitat del coneixement i de la ciència
Per establir sòlidament els fonaments del coneixement cert, només es pot aconseguir mitjançant dades científiques que es refereixen a l’evolució, a la bioquímica, a la fisiologia del cervell i a la psicologia de la ment. Tanmateix la validesa de la ciència reposa sobre la prèvia possibilitat del coneixement cert; llavors, com resoldre aquesta petició de principi?
Com podem lícitament emprar la ciència per basar el coneixement, la possibilitat del qual precisament ha donat origen a la ciència? La qüestió és semblant a utilitzar una escala, la ciència, per a pujar fins al coneixement, i després comprovar que és sòlida ja que hem pogut pujar i que també ho era el sòl sobre la que es recolzava que era el propi coneixement.
Tanmateix, no havíem quedat que aquest era a dalt? Com podem explicar-ho sortint de la circularitat? Vegem dues analogies que pretenen explicar-ho.
La primera ens demana imaginar a Robinson Crusoe a l’illa deserta, intentant fabricar totxos d’argila i pretenent coure’ls en un forn que no existeix, ja que per a construir-lo necessita totxos cuits. Aquest també sembla un problema irresoluble, i tanmateix el seu propòsit té solució, doncs pot construir el seu primer forn amb toves, que són totxos no cuits sinó assecats al sol. En el nostre cas veiem com les toves inicials ens les subministra el sentit comú. Recordem el capítol 15, on hem detallat la relació entre els dos processos evolutius acoblats, el biològic i el cognitiu responsables de la formació respectiva dels fonaments i de les bases del sentit comú; finalment el tercer, l’escala de cargol cognitiva ja és el procés de formació del coneixement cultural, escrits i teories.
La segona analogia ens fa veure el procés de formació del coneixement social i en particular de la ciència, els quals es poden assimilar al procés seguit quan es pretén erigir un gratacel, i per fer-ho, és necessària una grua que sobrepassi en tot moment la màxima altura de la construcció en curs. Si es pretengués muntar aquesta grua des del començament a la màxima alçada necessària no fora estable, i per això un sistema pràctic consisteix en muntar-la fins al límit d’altura compatible amb la seva estabilitat. Un cop bastit amb ella una part de l’edifici, unir-la fermament a la construcció ja realitzada fins aquell moment, i després afegir trams a la torre metàl·lica de la grua i fer-la créixer, i a continuació per mitjà d’ella, construir més pisos de l'edificació; després repetir el lligam entre la grua i l’edifici a un nivell més alt, i així successivament. La construcció del coneixement es fa de forma semblant, allò aconseguit fins ara sosté el que s’està generant, fins que aquest és prou sòlid i pot sustentar-ne un altre de nou i més elevat.
La tercera analogia és l’escala de cargol per la qual hom puja i guanya camp de visió a cada volta, però tornant una i altra vegada sobre el mateix punt del sòl de partida, encara que amb una experiència superior i amb un horitzó més allunyat per explorar. L’activitat cognitiva es reforça amb l’ascensió.
En les analogies anteriors hem destacat, en la primera, el paper del sentit comú que engloba els a priori i altres evidències generals prèvies; en la segona, el fet que el coneixement és acumulatiu i recolza sobre el ja aconseguit fins ara; en la tercera el fet de ser cíclic com ho és el procés d’educació individual, de ser intencional i de ser progressiu ja que més coneixement permet veure-hi més lluny.
Aquest és el mecanisme evolutiu natural que ha resolt l’aparent bucle. Els fets històrics ens indiquen que el coneixement social augmenta i es perfecciona; que res no ha impedit el seu avenç. En l’etapa de la formació del sentit comú, les qüestions de fet i les qüestions normatives han anat acoblades sinó identificades; i en l’etapa de formació de la cultura, les normes es poden establir examinant els esdeveniments històrics. Les regles de la justificació científica no són prèvies, sinó que es discuteixen i s’estableixen després de la formació reeixida de la ciència.
Les xarxes de coneixement i la concurrència d’indicis
El coneixement i la ciència en particular estan formats per xarxes existents de certeses i de versemblances coherents i compatibles. En ciència, diem que la ciència estàndard o normal de cada moment històric està formada per la xarxa de teories admeses. Aquest entramat de coneixements reconeguts serveix per examinar les informacions i noves propostes d’interpretació, i quan aquestes encaixen dins d’ella, queden justificades i alhora reforcen la xarxa ja existent. Un cas importantíssim és el de les xarxes de teories de la ciència estàndard.
La concurrència d’indicis és un mètode corrent en la vida pràctica. No és un mètode de sí o de no, sinó d’acumulació de proves, que fa que les probabilitats de certesa creixin fins a donar-nos conviccions cada cop més fortes sobre la proposició sotmesa a examen. Aquestes maneres d’ampliar el coneixement cert, no formen part de la lògica, sinó de procediments informals i
poc rígids, i tanmateix molt efectius, que s’han usat amb naturalitat tant en el sentit comú individual com en el coneixement social. A més podem apuntar una altra eina més recent, la de la lògica borrosa, que mitjançant el raonament i el càlcul tracta de conceptes amb límits semàntics poc precisos.
Després de Popper, passant per Kuhn, Feyerabend i d’altres, l’apel·lació al que la comunitat científica pren decisions s’ha ampliat tan ràpidament que aquests han estat acusats d’abandonar la raó. Per què? Només per l’assumpció tàcita que tot allò que no pot reduir-se al mètode lògic és no racional. Això és conseqüència d’una reducció del concepte de racionalitat. (C.A. Hooker,1995)
Les prediccions i les aplicacions pràctiques
Una teoria empírica capaç de fer prediccions ha de complir allò que anuncia, i si té aplicacions en aparells, enginys i artefactes, aquests han de funcionar com estava previst.
Aquestes són les millors comprovacions de qualsevol teoria científica. La justificació d’una nova teoria científica a més de les proves confirmatòries habituals, ha d’encaixar en la ciència estàndard vigent; i si no és així i la contradiu, caldrà molts exàmens i temps per demostrar que estem davant d’una revolució del tipus exposat per T. Kuhn (1962).
Tant les prediccions acomplertes com les aplicacions pràctiques s’han de considerar molt valuoses com a corroboracions, encara que difícilment les podrem tractar com proves de sí o de no, el que fan és augmentar la probabilitat de certesa de la teoria fins el nivell en què els humans ja estem segurs i l’admetem, encara que la lògica pugui no trobar-la concloent. La lògica és un mètode de sí o no, però els humans ens movem i avancem amb lògica borrosa i probabilitats de certesa, i en aprenentatge circular i ascendent, o sigui en escala de cargol.
Podem no ser capaços d’explicar el perquè arribem a teories que fan prediccions amb èxit, però tanmateix som capaços de formular-les. (W.V. Quine, 1969)
La coevolució
Podem observar com a través de la història s’ha donat una influència mútua entre la satisfacció de les necessitats humanes, el coneixement, la societat, la tecnologia, la ciència, la filosofia, l’epistemologia, i les creences. Tots aquests aspectes interactuen, es retroalimenten, es condicionen i estan sempre en canvi constant. Ningú pot dubtar del fet de la coevolució interrelacionada; i aquesta és un dels factors socials que influeixen en l’evolució de les idees.
Tot això comporta la coherència interna i el reforç mutu que han produït el consens en els col·lectius que decideixen quan una proposició es considera veritable. Així s’ha establert tant laveritat acceptada pel sentit comú ingenu, com la veritat provisional rigorosa i científica. No n’hi ha d’altra millor. (C.A.Hooker, 1995)
La falsa circularitat de la teoria de l’evolució biològica
Recordem el que ja hem dit al capítol 7. Darwin va concebre la TE per explicar els fenòmens enigmàtic que les espècies vives i les fòssils mostraven. La concepció de la TE és per tant totalment correcte ja que té coherència i compatibilitat amb totes les ciències que formen el paradigma vigent i té una enorme capacitat explicativa; però com que afecta a la formació de l’òrgan, el cervell i la ment, que és qui concep les teories científiques, se li ha retret que sigui circular.
En el plantejament de la TE, podem considerar dues fases; en la primera examinem la vida i la formació d’espècies, excloent-hi l’home i la seva ment, i quan ja la considerem justificada, llavors considerem la naturalització de la raó humana. Per tant, la justificació de la TE ve de la mà d’aquesta convicció. Evidentment això és circular, inevitablement circular tant com tot intent que faci l’home d’entendre amb la seva raó.
El que importa és comprendre la tasca explicativa de la selecció natural i en especial comprendre què es pot explicar sense la teoria de la selecció natural (Popper, 1978)
La formació de la lògica
Puix que la lògica clàssica només és la formalització de les regles del raonament correcte, ha hagut de fer-se seguint les seves pròpies lleis encara no establertes. Malgrat aquesta aparent circularitat, resulta ser una qüestió força clara, ja que la nostra ment, a partir dels seus innatismes posteriorment ensinistrats i desenvolupats per l’ensenyament, ja la posseïa en la seva pròpia naturalesa, i només va caldre formalitzar-la mitjançant un procés d’introspecció.
La construcció de la lògica clàssica, la pròpia del sentit comú, fou l’obra d’un sol home Aristòtil, la qual fins el segle XIX semblava acabada, tot i que després s’ha ampliat fins on no semblava possible; recordem el sorprenent teorema de Gödel. Tot això representa una ascensió cada cop més lluny del sentit comú, però sense passos en fals, ja que en la lògica com en la matemàtica, i contràriament a la ciència empírica, tot el que es fa queda per sempre.
Els principis de la física
Els principis de la física no són falsables i tanmateix fonamenten les teories científiques, les quals, quan queden justificades a bastament i per tant acceptades, enforteixen la nostra confiança en els principis que les fonamenten. Tanmateix, justificar un principi a través de les teories que en ell es sustenten és aparentment una qüestió circular que sembla incorrecte.
Aquest sistema de justificació és anàleg a un altre de ben conegut: quan s’inventa una teoria es fa amb una o varies hipòtesis que entren a formar part d’ella; al acabar el procediment de justificació de la teoria, amb ella queden justificades les hipòtesis integrants. Com més verificacions s’acumulen més credibilitat té la teoria. Es tracta doncs d’un mètode acumulatiu probabilista en escala de cargol.
A les verificacions parcials de cada teoria cal afegir-hi la coherència amb la xarxa de teories de la ciència estàndard, l’estructura racional, la matematització, les prediccions calculades i comprovades experimentalment, les aplicacions tècniques quan són possibles, etc. Tot això constitueix una acumulació de proves que un cop considerada suficient per la comunitat científica, queda incorporada a la ciència normal del seu moment històric. Doncs bé, aquesta ciència estàndard és la que justifica a posteriori la veritat dels principis. Destaquem que un principi no sustenta només una teoria sinó tota la ciència empírica.