Els cicles exportadors del port català en el context internacional

Un primer conjunt d’evidències fa referència a les possibles connexions dels cicles d’exportació del port català³⁸. En la comparativa d’aquesta evolució destaca, en primera

38 Donats els efectes del cicle de brusca expansió i contracció de les exportacions del port que marcaren els darrers anys del vuit-cents, aquesta sèrie en concret no s’adapta gens bé a una tendència lineal. Per això, a diferència de la

129

instància, l’absència de correlació o paral·lelismes clars entre les principals fases d’evolució de les exportacions barcelonines i els cicles de les importacions de la majoria dels països esmentats, especialment amb les grans economies industrials del moment.

Un fet que confirma els problemes, sobradament coneguts, de penetració de la producció catalana en els mercats de les economies centrals. Problemes que constituïren un tret constant de les relacions exteriors catalanes, amb excepció de l’auge exportador de vi a França durant els anys vuitanta i de les col·locacions d’altres productes alimentaris (com l’oli o els fruits secs) a partir del tombant de segle. Aquesta desconnexió de les exportacions barcelonines respectes els cicles importadores europeus (per no parlar dels nord-americans) contrasta amb les evidències per a Espanya presentades per Prados de la Escosura (1982), i referma així la peculiaritat de la posició i les característiques del port català en el context de l’estructura d’exportacions espanyoles.

El cas de les exportacions a França mereix un comentari específic, ja que aquests tràfics arribaren a ser molt significatius per a l’economia catalana entre mitjans dels anys setanta i la dècada dels noranta. Tanmateix, a excepció dels primers anys del cicle de la fil·loxera francesa, el port de Barcelona hi jugà un paper menor en la canalització d’aquests intercanvis, com veurem. Tant per l’obertura de la connexió ferroviària de Portbou l’any 1878, com per l’existència de mecanismes de compensació i patrons d’especialització diferents entre ports, en el marc específic de les exportacions vinícoles. Cosa especialment clara per al port de Tarragona, més vinculat als mercats europeus que el barceloní des del punt de vista del comerç vinater. Tindré ocasió d’analitzar aquest fenomen amb més detall en capítols posteriors. En tot cas, en els paràgrafs que segueixen mostraré que, si més no en aparença, existiren influències ben perceptibles entre el comerç exterior francès i el barceloní; tot i que no les que es podrien esperar a priori.

Deixant de banda de moment les relacions amb el comerç francès, les exportacions de Barcelona sí que semblen haver mantingut un cert grau de coordinació amb les de l’economia britànica. Els paral·lelismes distaren molt de ser exactes i sovint es donaren retards d’un o dos anys en els punts d’inflexió. Les amplituds foren també molt variables, com no podia ser d’una altra manera en comparar unitats de dimensions econòmiques i geogràfiques tan diferents. Tanmateix és possible percebre certa sincronització en les oscil·lacions de mitjà termini, conformant cicles d’entre 7 i 14 anys en el cas britànic; més curts en general per al port català.

resta de sèries comparades, en les exportacions barcelonines la línia de tendència que he emprat es correspon a un polinomi de tercer grau, que s’ajusta molt millor a l’evolució real i ofereix una elevada correlació (96%) amb la sèrie.

Evidentment, l’elecció d’una o altra línia de tendència condiciona notablement els resultats en contrastar-ne les diferències per analitzar els cicles; però això es reflecteix fonamentalment en termes d’amplitud i de signe, no tant en els moviments i punts d’inflexió que defineixen la trajectòria.

130

Font: elaboració pròpia a partir de l’Annex 1 i de Federico i Tena Junguito (2019)

Alguns dels punts d’inflexió en els canvis de conjuntura van ser, a més, coincidents: 1872, 1877, 1901-1902 i 1906 (als que es podria afegir 1912). En altres casos però, els canvis de cicle es produïren lleugerament abans en el cas britànic (segona meitat dels seixanta) o en el català (als anys vuitanta: probablement fruit del situació excepcional en el mercat internacional de vins).

Amb tot, la divergència més notòria, que apunta a una clara pèrdua de sincronia, es correspon de manera aproximada amb els anys noranta. En aquest cas, la fase netament ascendent de finals de la dècada anterior, s’encavalcà en el cas de Barcelona amb el boom de les exportacions als mercats antillans i les Filipines, vertader cant de cigne de la dominació colonial espanyola sobre aquests territoris. El reforçament de la reserva dels mercats ultramarins davant la crisi agrària i industrial, junt amb la guerra hispano-cubana³⁹, configuraren aquest marc d’excepcionalitat, coincidint amb la davallada dels fluxos d’exportació britànics, i també francesos o alemanys: en un context marcat pels darrers anys de la Gran Depressió finisecular i les turbulències financeres derivades de la Crisi de Baring (1890). Així, la correlació entre les dues sèries per al període

39 Maluquer de Motes (1999) ha argumentat que gran part de les exportacions que les estadístiques oficials recolliren per a la segona meitat dels noranta, no constituïren en realitat fluxos cap a altres economies: en la mesura que bona part de les mercaderies (teixits, calçat i, en menor mesura, aliments) es dirigiren a proveir les tropes espanyoles destacades en territoris colonials, consituirien, de fet, compres governamentals. Prados de la Escosura (2010), en canvi, citant arguments de Francisco Comín, planteja que en correspondre als pressupostos colonials el finançament d’aquestes despeses militars metropolitanes, fins al Tractat de París (1898) entre Espanya i els Estats Units, caldria considerar com a exportacions aquestes partides. A això s’hi ha d’afegir el fet que les possibles despeses de proveïment a les tropes són difícilment separables del consum dels destacaments militars en aquests territoris i els seus possibles estímuls sobre les exportacions espanyoles en un context de proteccionisme i depreciació de la pesseta. Seguint aquests arguments, i donades les grans dificultats per introduir correccions a nivell del comerç d’un port individual, em limitaré a considerar els fluxos d’exportació recollits per l’estadística com a exportacions efectives.

131

1889 se situà, segons els meus càlculs, en 63%, i posteriorment, en 1899-1913, en 93%;

però en el context anòmal del 1890-1898, el signe canvià radicalment: -81%.

Si, amb l’excepció esmentada, s’accepten les coincidències parcials com a símptoma d’algun tipus d’integració subjacent, hipòtesi raonable a la vista de les dades presentades, és necessari tractar d’aventurar-ne alguna explicació provisional. Quins trets comuns podien connectar els moviments comercials de l’economia catalana (o si més no del seu port principal) amb els de la britànica?

La primera possibilitat fa referència a les similituds en l’estructura productiva i el model de desenvolupament: el protagonisme de la indústria i, dins d’ella, del tèxtil cotoner en totes dues economies. No obstant això, les manufactures, que predominaven amb claredat en l’estructura comercial britànica, no van prendre una entitat suficient en les exportacions barcelonines fins ben avançat el període. No seria fins la darreria dels vuitanta i, especialment en el context del supercicle exportador que com hem vist constituí un factor de divergència amb el cas britànic, que els teixits de diverses fibres i altres manufactures adquiriren un pes molt rellevant en els tràfics exteriors del port. D’altra banda, aquest pes es reduí significativament a partir del tombant de segle, tot i conservar una quota gens menyspreable, gràcies a l’èxit de les vendes de teixits de punt i de la depreciació de la pesseta (Broder, 2000; Llonch, 2007). Per últim, les exportacions de vi i productes agroalimentaris, tan característiques del comerç exterior català, diferien clarament d’una composició de les vendes exteriors britàniques en què, a més de les manufactures de consum, calia comptar productes com els siderúrgics, el carbó, els béns d’equip o, avançat el període, els vaixells de vapor, entre molts més.

Això posa obstacles difícilment salvables a l’hora d’explicar els paral·lelismes a partir de la relativa similitud entre estructures productives. Una segona possibilitat, en canvi, té a veure amb les semblances pel que fa a les estructures comercials: en concret, a la geografia de les exportacions. Més que les coincidències en mercats específics, cal tenir present que un aspecte distintiu del comerç d’exportació barceloní d’una banda, i del britànic de l’altra (per comparació amb altres grans economies industrials) era la forta concentració en els mercats perifèrics i colonials. Les evidències en tal sentit per al comerç barceloní són molt concloents i sorgiran de manera recurrent al llarg d’aquest treball. Pel que fa al britànic, és suficient amb indicar que l’any 1870 la perifèria no europea i els dominis del seu imperi absorbien un 46,6% del valor exportat. L’any 1890 arribarien al 52,5%, per situar-se al voltant del 50% l’any 1900 (Varian, 2017).

Els cicles exportadors de l’economia britànica i de Barcelona depenien, per tant, de la situació de la demanda en els mercats extra-europeus. Però quins mecanismes podrien explicar l’existència de factors comuns per a dues economies tan diferents en la composició de les seues exportacions i en la seua posició en els mercats mundials?

Tenint en compte la diversitat dels productes exportats per les economies perifèriques i la no correspondència entre els principals mercats britànics i barcelonins, resulta poc versemblant que les similituds observades respongueren fonamentalment a modificacions en les relacions d’intercanvi. O el que és el mateix: a variacions dels preus

132

relatius entre els productes colonials i agraris, d’una banda, i les manufactures (o els vins, en el cas català) de l’altra, que modularien la capacitat de compra dels mercats ultramarins. Els preus relatius de les distintes exportacions (i especialment dels productes primaris contra el béns industrials) incidiren decisivament en la demanda dels diferents països perifèrics i sovint travessaren oscil·lacions de curt i mitjà termini que donaren forma a cicles comercials (Eichengreen, 1995, Blattman et al. 2007); però resulta menys versemblant que això es traduïra en sincronies en els moviments exportadors de Barcelona i el Regne Unit, en la mesura que es destinaven a països especialitzats en exportacions molt diverses i distintes entre ells.

Donada la centralitat de l’economia britànica en el sistema multilateral d’intercanvis de l’era victoriana, és més probable en canvi, que un dels factors explicatius de les esmentades coincidències en les corbes d’exportació, tinguera a veure amb els vincles existents entre els mercats internacionals de capitals i de productes.

Segons el treball clàssic de Saul (1954, 1960), la posició britànica en el marc dels esquemes comercials multilaterals estava definida pel seu paper pivotal en els fluxos de mercaderies entre espais econòmics complementaris. D’una banda les reexportacions de matèries primeres i aliments provinents de països i dominis ultramarins, destinats a Europa occidental; de l’altra, l’absorció pel mateix mercat britànic d’una part considerable de les manufactures, béns intermedis i d’equip exportats les economies industrials europees. El flux de tèxtils i productes industrials britànics cap a les economies perifèriques, amb un menor pes en la geografia de les exportacions de la majoria de països europeus, permetien equilibrar aquest esquema. En el context esbossat, la inversió i el crèdit exteriors britànics exercien una funció complementària d’importància vital: en estimular la demanda importadora de les economies perifèriques, lubricaven els complexos engranatges del comerç multilateral intercontinental.

Saul (1960) apuntà que aquesta no era simplement una característica estructural del sistema, que n’explicava el funcionament a llarg termini, sinó que existia un lligam clar entre els cicles d’exportació de mercaderies i de capitals des del Regne Unit cap a la perifèria. Treballs recents, com els de Rota i Schettino (2011) han confirmat aquestes sincronies, tot posant de manifest com el creixement de la inversió externa britànica responia, en general, al deteriorament de la seua balança comercial. Segons aquests autors, de fet, moviment de capitals britànics i comerç mundial estigueren intensament relacionats durant les quatre dècades anteriors a la Gran Guerra. L’exportació d’excedents financers des del país que exercia d’entrepôt mundial, conformava un dels estímuls clau dels fluxos internacionals de mercaderies.

Els treballs d’Alec Ford (1962, 1989), centrats sobretot en les relacions dintre del sistema del patró or, van reforçar aquesta idea en mostrar que es donava una alta correlació entre els fluxos de crèdit i inversió britànics a un país o territori colonial concret, i el moviment de les exportacions del Regne Unit a aquest mateix país. Els dos canals principals de transmissió haurien estat els següents: I) l’elevada proporció d’inversions exteriors britàniques en infraestructures impulsava la demanda de materials i béns d’equip

133

importats; II) l’entrada neta de recursos financers incrementava la renda i la capacitat de compra exterior del país en qüestió. Aquests vincles han estat confirmats per a dominis concrets, com el neozelandès, en les fluctuacions de curta duració (Varian, 2017). Brown (1965), per la seua banda, matisà l’abast d’aquesta relació causal, tot indicant que els moviments de capitals cap a la perifèria podien impulsar les exportacions britàniques, però no s’hi corresponien totalment: una part substancial dels nous recursos finançaven les importacions de productes provinents d’altres països.

Per suposat aquests mecanismes de compensació i d’expansió conjunta dels mercats de capitals i productes per a la potència central, no constitueixen cap prova del fet que el comerç portuari de Barcelona hi participés o es veiés influït pels seus moviments. Els fluxos de capital britànic es distribuïren de manera geogràficament desigual, i no es dirigiren sempre ni principalment cap a les economies pròpiament perifèriques; els Estats Units i Canadà n’eren els principals receptors. De fet, un mercat com el cubà, de vital importància per a les exportacions barcelonines, hi representava una proporció molt menor: 0,6% de les inversions exteriors britàniques en 1870-1914.

Ara bé, cal tenir en compte que l’Amèrica Llatina absorbí, en les tres dècades i mitja anteriors a la Gran Guerra, el 17,7% de les inversions exteriors del Regne Unit; amb països com l’Argentina (una altra de les grans destinacions per als productes catalans) concentrant fins a un 8,6% dels capitals totals, especialment en els anys immediatament anteriors a la Crisi de Baring (Rapoport, 1988; Flandreau et al. 2010). A això s’hi sumava la forta dependència de l’economia cubana d’una demanda nord-americana amb estrets vincles amb el comerç i la inversió britànics. Seria possible, per tant, que els cicles expansius de la inversió estrangera britànica afavoriren també indirectament les vendes exteriors d’un port molt vinculat als territoris llatinoamericans, com el de Barcelona.

No estic en condicions de demostrar aquesta relació indirecta entre exportacions britàniques i barcelonines. En tot cas, és evident que aquests vincles hipotètics no eren el principal condicionant del moviment exportador del port català: el fet que el període de més clara divergència entre les sèries fóra també el de major creixement de les exportacions barcelonines no deixa de ser ben simptomàtic del pes d’altres determinants.

Però em sembla necessari fer notar les coincidències existents entre els diversos cicles comercials i la trajectòria de la inversió exterior britànica.

La següent taula mostra les correspondències en diversos punts d’inflexió d’aquests cicles: incloent, a més de les dues sèries d’exportació representades adés gràficament, la trajectòria de la inversió estrangera britànica i la de les importacions de diversos mercats llatinoamericans. Per facilitar-ne una visió sintètica hi he assenyalat: a) en negreta, quan es produïren coincidències en els màxims o mínims cíclics en un mateix any entre dues o més sèries; b) amb fons blau els punts d’inflexió separats per més de dos anys; c) amb fons gris, aquells en què no hi hagué una coincidència aparent, cosa que evidenciaria moviments oposats o no coordinats del cicles a curt o mitjà termini. En la resta de casos es tracta de correspondències inexactes però remarcables, amb un o dos anys de separació entre els punts d’inflexió.

134

Com s’hi pot comprovar, tot i que no és possible parlar de moviments perfectament coordinats, és evident que existiren lligams més o menys intensos en les fluctuacions comercials i financeres assenyalades.

En primer lloc pel que fa al cas britànic, des d’inicis dels setanta, els màxims i mínims cíclics de la inversió estrangera i les exportacions es produïren en els mateixos anys, a excepció dels dos darrers punts d’inflexió de la sèrie. Les exportacions del port de Barcelona, per la seua banda, mantingueren sincronies molt estretes amb la resta d’indicadors en els moments en què es donà una major coincidència general entre tots ells: entre finals dels seixanta i inicis dels vuitanta, i especialment, a partir del 1896.

Durant la primera meitat dels vuitanta s’avançaren als cicles d’exportació de mercaderies i capitals britànics entre un i dos anys, amb una major sintonia inicial amb les importacions americanes. A partir del 1884, es trencaren temporalment els paral·lelismes: tant amb les relacions exteriors de la principal potència econòmica com amb les importacions dels mercats americans seleccionats.

Quant a aquests darrers, es connectaren de manera menys clara amb els cicles britànics, però tot i així, hi mantingueren una clara sintonia en les fluctuacions de mitjana duració al llarg de pràcticament tot el període. Les divergències semblen explicar-se, d’una banda, per les fortes oscil·lacions en el comerç exterior d’una economia cubana molt condicionada per la seua forta especialització i els problemes en el mercat del sucre. De manera que les collites i els preus internacionals del producte podien afectar en gran mesura els seus vincles comercials amb l’exterior. Això sembla desprendre’s d’una evolució molt puntejada per àmplies fluctuacions de curta duració (fins i tot havent suavitzat la sèrie amb mitjanes mòbils). Per l’altre costat, i de manera més decisiva, les divergències més clares responen a un episodi específic: el de la impressionat expansió de les importacions argentines durant la dècada dels vuitanta, en concret en 1881-1889.

En aquests anys, el país concentrà una part molt considerable de les inversions exteriors

Inversió exterior britànica Exportacions britàniques Exportacions del port de Barcelona

Cicles d'exportacions britàniques i barcelonines, dels fluxos d'inversió estrangera des del Regne Unit i de les importacions d'Argentina, Uruguai i Cuba, 1857-1913

Font: elaboració pròpia a partir de les Estadístiques del Comer Exterior Espanyol, Federico i Tena-Junguito (2019) i Stone (1999)

135

britàniques (que, en conjunt, arribaren a finals de la dècada a un punt màxim (Stone, 1999)). Aquests capitals van anar destinats a finançar un creixent dèficit comercial, derivat de l’enorme esforç inversor en infraestructures, construcció i béns d’equip; fenomen que acabaria conduint a la suspensió de pagaments i a la irrupció d’un pànic financer internacional pel risc de fallida de la casa Baring (Rapoport, 1988). Tot i l’enorme pes conjuntural de l’Argentina com a destinació dels capitals britànics en aquests anys, les importacions del país sud-americà no generaren un cicle paral·lel de les exportacions britàniques, que entre 1882 i 1886 es contragueren en relació a la tendència. La coordinació posterior, comprenent la segona meitat d’aquest cicle importador i la successiva contracció a inicis dels noranta, fou més clara, tot i que en termes d’amplitud, les exportacions britàniques travessaren una oscil·lació incomparablement més suau, per raons òbvies, lligades a les dimensions respectives de totes dues economies i a la diversificació de les relacions comercials del Regne Unit.

Aquesta comparativa, si bé no permet fonamentar conclusions definitives respecte a les hipotètiques relacions entre les exportacions de Barcelona i els cicles financers britànics, palesa l’existència de similituds i moments de nítida convergència, almenys des de mitjans dels anys seixanta. Corrobora també el caràcter excepcional de l’auge exportador experimentat pel port català a finals de la centúria, coincidint fins i tot en part amb una fase netament baixista de les importacions cubanes, que no es revertiria fins el 1891. Per últim, posa de manifest l’elevada integració amb els moviments comercials i financers internacionals que caracteritzà la trajectòria de les exportacions del port des de les darreries del vuit-cents: començant per una forta contracció superposada a una intensa caiguda de les importacions dels mercats ultramarins seleccionats, liderada evidentment per l’Argentina, i seguint per les sincronies a curt i llarg termini (en el marc d’una fase ascendent durant més d’un decenni) en els anys posteriors. En aquests darrers cicles

Aquesta comparativa, si bé no permet fonamentar conclusions definitives respecte a les hipotètiques relacions entre les exportacions de Barcelona i els cicles financers britànics, palesa l’existència de similituds i moments de nítida convergència, almenys des de mitjans dels anys seixanta. Corrobora també el caràcter excepcional de l’auge exportador experimentat pel port català a finals de la centúria, coincidint fins i tot en part amb una fase netament baixista de les importacions cubanes, que no es revertiria fins el 1891. Per últim, posa de manifest l’elevada integració amb els moviments comercials i financers internacionals que caracteritzà la trajectòria de les exportacions del port des de les darreries del vuit-cents: començant per una forta contracció superposada a una intensa caiguda de les importacions dels mercats ultramarins seleccionats, liderada evidentment per l’Argentina, i seguint per les sincronies a curt i llarg termini (en el marc d’una fase ascendent durant més d’un decenni) en els anys posteriors. En aquests darrers cicles