en la formado del lèxic románic*
Valguin les nostres primeres paraules per justificar la nostra presencia aquí en la mesura que ho fern coma integrants de 1’equip de redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, atès que hom esperaría, amb tota lògica, que qui prengués la paraula aquí o, fins i tot, qui presidís aquesta taula fos el professor J. Bastardas, que des del seu lucid emeritatge eus encoratja i en guia amb el seu mestratge ciar i insubstituible. Dissortadament el prof. Bastardas es troba immers en el preoperatori d’una intervenció de cataractes, cosa que no li ha permès esser aquí, de manera que en el seu nom ens plan fer-los arribar la seva salutació mes cordial.
D ’altra banda, atès que aquest col loqui s’insereix en l’àmbit de la 7Sena reunió del Comité de la Unió Académica Internacional, ens permetran que tinguem també en la distancia inexorable del temps fugisser un record emotiu per al professor Dag Norberg que en els moments difícils deis inicis va repre sentar per a la nostra tasca un bon punt de referència i que també ens va honorar amb la seva amistat.
Com tots nosaltres sabem, la situado del llatí medieval és una situado molt peculiar, per la seva posició intermèdia i també fora de circuit tant pel que fa a l’evolució del llatí com pel que fa a l’evolució de les llengües romàniques. D ’una banda, el llatí medieval, respecte al propi llatí, constitueix una prolon gado més o menys forçada de la historia natural del llatí, ja que en cap cas no podem dir que estigui en una situado intermèdia o pont entre un estât de llengua anterior i un estât de llengua posterior. Des de l ’altre punt de vista, el de les llengües romàniques, la situado del llatí medieval no deixa de ser menys peculiar: es troba en una situació collateral pel que fa a l’evolució d’aqüestes llengües derivades del llatí, de manera que, a priori, sembla que és molt poc el que té a veure amb elles, a partir de la definido de llatí medieval que estableix que és el llatí que es parla i s’escriu quan el que hom parla normalment ja és una llengua romànica diferenciada del llatí. Ara bé, corn prou sabem tots, les coses en qüestió de llengües no son sempre necessàriament blanques o negres, sino que admeten sovint matisos. Així dones, hi ha casos en qué el llatí
* Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte d’investigado BFF2002-01279 finançât pel Ministerio de Ciencia y Tecnología espanyol a través del Plan Nacional de Investigación Cientí fica e Innovación Teconológica i compta amb el cofinançaient del Fons Europeu de Desenvolupa- ment Regional (FEDER).
medieval, en alguna de les seves múltiples vessants, pot tenir alguna cosa a dir en la historia de les llengües romàniques, i no nomes en la mesura en que reflecteix un estadi anterior d’aqüestes sino en la mesura que reflecteix un estât coetani i pot influir en el seu desenvolupament posterior. Naturalment, no cal cercar casos espectaculars d’aquesta incidencia, sino que mes aviat ens hauríem de fixar en fenòmens de léxic o de micro filologia. Però, així i tot, no deixen de tenir també la seva importancia.
En el procès de formado de les llengües romàniques intervenen diferents fenòmens que poden actuar simultániament i de forma coordinada o en etapes successives. La qüestió la podem enfrontar des del punt de vista regressiu, es a dir, etimologie, o des del punt de vista progressiu, i aleshores parlarem d’evo-lució. No hi ha diferencies substanciáis, de manera que si la perspectiva progressiva que adoptarem aquí, algú creu que s’ha d’invertir, no creiem que hi hagi cap problema per fer-ho. Així dones, en el procès de desenvolupament evolutiu del lèxic románic trobem un primer fenomen que és el de l’evolució ordinària o patrimonial, que anomenem així en la mesura que és la font més important de producció del que hom acostuma a denominar mots patrimonials.
Mil => Mr
lectum => llit (cat.) lecho (cast.) lit (fr.) letto (it.) leito (port.)
El procès és prou conegut i no cal que ens hi estenguem gaire : és el cas de I’existencia d’un mot llati (Mil) que seguint les regles d’evolució fonètica dins de cada llengua s’acaba convertint en una forma romànica (Mr) que pot coin cidir més o menys, pel que fa al résultat, amb altres llengües romàniques. Així, per exemple, el mot llati lectum, a través d’aquests processos dona el cat. llit, el castellà lecho, el francés, lit, l’italià letto, o el portugués leito. Res de nou, per tant ; ens trobem davant la cosa més comuna del món en qüestió de gramá tica histórica.
Al costat d’aquesta evolució ordinària o patrimonial i que també podem qualificar de lineal, però sense que deixi ben bé de ser patrimonial, en el sentit que cada llengua va pel seu carni, trobem el que denominarem evolució inter ferida, és a dir, aquells processos d’evolució ordinària que son modificáis per algún factor intra o extralingüístic. Respon al que hem il lustrât en el següent esquema :
Mil => Mr
tí
X
en qué hom pot observar com 1’evolució de Mil a Mr es veu interferida per un element que anomenem X, perqué no es pot establir a priori qué és, com tampoc no es pot establir anticipadament sempre ni corn ni quan actuará. Aquesta incertesa fa que les explicacions évolutives s’hagin de basar en
inves-tigacions o observations procédants del camp de l’etimologia. En l’exemple que ens serveix per il lustrar aquest cas,
sine => sene => sen => sens => sense
=> sene => senes
lì
ir
abans, dins, etc.
veiem com la preposició llatina sine pateix el següent procès evolutiu en català : la i breu es converteix en e, i la e final s’apocopa, el que dona com a résultat sen. I aquest es el résultat final que horn esperarla, a partir de l’existència del castella sin o del portugués sem. Però les coses en català no s’aturaren aquí, sino que la presencia d’una sèrie de paraules adverbials acabades en -j, corn abans, dins, aleshores, etc., va fer que es generalizes Pus d’aquesta -s corn a formant d’altres paraules corn en el cas que en ocupa, i aixi el sen es va convertir en sens. 1 Curiosament, però, aquesta no era la única opció possible, ja que de manera simultània, en època medieval, la forma no apocopada sene, va patir el mateix procès paragògic, i va esdevenir senes. Es a dir, que un mateix fenomen actúa sobre mots diferents en moments i situations també dife- rents. La cosa no deu ser diferent del que passa amb la preposició francesa sans.
Tenim, per tant, dues possibilitats de caire molt general que ens han de servir simplement com a marc de la nostra intervenció, que es refereix als processes de creació léxica que afecten el llatí medieval, que és el tema que ens arreplega aquí a tots nosaltres : l’evolució lineal i l’evolució interferida. Deixem-los, de moment, en reserva.
Passern ara a parlar del llatí medieval. A grans trets, podem dir que el llatí medieval es forma, d’una banda, mitjançant 1’aportado morfològica, sintáctica y léxica del llatí tarda i, per l’altra, mitjançant unes innovations pròpies, espe- cialment, léxiques. Evidentment, nosaltres ens centrarem en aqüestes. En el següent esquema :
Mllm
Mil => Mr => Mre
podem veure corn en un posició col lateral al procès evolutiu ordinari de formado del lèxic románic apareix el procès de innovado léxica propi del llatí medieval, que situem en la posició coetánia de la forma Mr, i no de Mre (mot o forma romànica evolucionada), que respondria al résultat postmedieval de l’evolució. I, pel sentit de la fletxa, veiem que es produeix una derivado des de la forma romànica (Mr) cap a la forma llatina medieval (Mllm). Ara bé, en aquest procès intervé un element nou que no intervenía, al menys de manera conscient, en els processes exemplificats abans : la figura de l’escrivà, és a dir, la d’una persona dotada d’un cert nivell cultural, cosa que vol dir bàsicament
que posseeix un domini variable del llatí, i que es veu abocada a descriare en el seu llatí una accio o esdeveniment, del tipus que sigui, que eli haurà viscut en una llengua diferent, en el nostre cas una llengua romànica. Aquesta figura de l’escrivà es bàsica i ocupa un Hoc central en tot el procès de creado léxica en llatí medieval. Dones be, quan un escrivà medieval es veu en la necessitai de llatinitzar una forma romànica com es ara la catalana força - i aquí fern un incis per afegir que els exemples que usarem en aquesta exposició pertanyen essen- cialment al nostre Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae - , aquest escrivà, corn dèiem, té al seu abast, depenent del seu grau de formado diferents possi- bilitats, totes elles incloses en un marc general de coneixements lèxics i morfològics ; i dins d’aquest darrer apartat pensem bàsicament en les desinèn- cies formatives. Dins d’aquest marc ampli, la primera possibilità!, la mes fàcil o la mes difícil, segons corn es miri, consistirá en recorrer a la forma llatina uis. Si aquesta fora la unica possibilità! emprada pel nostre escrivà i per tots el escrivans del món llatinomedieval, podem sospitar amb prou fonament que ni vostés ni nosaltres no seríem pas aquí i el llatí medieval segurament no exis tiría. Però, diguem que afortunadament, les coses no anaren per aquest camí i aquest escrivà no sabia prou llatí - o el llatí que sabia era quelcom diferent - per recorrer en aquest procediment. Aleshores, les opcions que tenia eren bàsi cament dues : la primera seria la de crear un mot llatí o, mes ben dit, llatinitzar una forma romànica amb una intervenció mínima, que podía consistir fins i tot, en no fer res, es a dir, en deixar la forma romànica tal quai, intentant adaptar com bonament podía la fonètica en els casos que era manifestament diferent, es a dir, en el casos que la suposada fonètica del llatí no disposava d’una forma gràfica per transcriure un so románic.
forca, forza ïï
fortia => força, forza
Així dones, apareixen normalment forca o fo rza, formes que presenten una intervenció mínima, albora que refiecteixen els dubtes i les vacil-lacions per transcriure formes fonéticament no fixades. Aqüestes dificultáis d'adaptado, d’altra banda no son alienes tampoc al propi català que també vacil la entre transcriure força o forza, però aquest és un altre tema. Però el nostre escrivà posât en la situado que hem descrit, podia fer una segona cosa, que consistía en recorrer al llatí que eli havia après i, en aquest cas, a l’hora de llatinitzar el català [‘fopso] se’n recordava que en llatí existia una forma fortia, i aleshores, ja sigui per la forma llatina, ja sigui per combinado de les dues acabava per assumir la forma que en podriem dir més arcaïtzant : fortia o forcia - amb la sempre present vacil lacio escriturística - , que eren formes que li feien més el pes i que podia acabar adoptant.
fortia, forcia < 7 ÍÍ
Per tant, en uns casos predominava la forma romànica i en els altres la forma llatina. Però quan l’escrivà era prou il lustrai i tenia prou recursos per palesar els seus coneixements de llati, posât en la necessitai o conveniencia de llati- nitzar una forma romànica, tal corn veiem en el cas de claver procèdent de clavarius, el ventali de possibilitats disponible era molt mes gran i complicai, corn es pot veure a l’exemplificació següent :
0 _________________________ -arius/-erius/-ius
claviger claviger, claveger clavigerius
clavicula clavicularías
ir
clavarias => claver
D ’una banda, tenia la possibilitat de mantenir las forma patrimonial claver, sense mes, o be recorrer al mot llatí del qual procedeix, clavarius (cas anterior que aquí no ens interessa perqué no apareix en la nostra documentado) ; d’altra banda, li restava la possibilitat de regirar en el seu rerafons cultural a veure que hi podia trobar. En aquesta caixa negra de coneixements hi havia elements lèxics i elements morfològics de derivado. Entre les formes lexiques emmagat- zemades hi havia un clàssic claviger usât per Ovidi (Fasti I, 228) com a epitet de Janus i que fins i tot es podia adaptar fonèticament al català i donar la forma claveger ; hi havia també la paraula clavicula, un diminutiu que dins del procès mes general d’extensió dels diminutius havia substituí! clavis, de la mateixa manera que ovicula ho havia fet amb oves, o apicula amb apis. Al costai d’això tenia una munió de sufixos formatius de noms, com és el cas de -arius, que combinat amb clavicula dona clavicularius ; però també hi havia altres sufixos que es podien sobreposar a claviger per donar clavigerius, on es pot dubtar si estem davant un -erius o un -ius.
Naturalment, no tots els escrivans eren iguals ni sabien el mateix ni, per suposat, tenien la mateixa Sensibilität lingüística. I la prova d’això la trobem en un escrivà català que no sabriem si catalogar de lletraferit o de poeta. El fet és que l’home devia voler quedar bé amb el seu bisbe, al que anomenava “pastor”. La paraula “pastor” és en català un mot patrimonial d’origen dar i simple ; però per a l ’ocasió no li feia el pes al nostre escrivà poeta i, aleshores, cercant cercant va trobar, segurament en un glossari, que Codrus, el Codrus de Virgili (Bue. VII, 22, 26), que com és prou sabut era el nom propi d’un pastor, era o volia dir “pastor”, i aixi apareix exactament en dos documents d’un mateix escrivà de finals del segle x .2 El procès el podriem visualitzar de la forma següent :
2 L’autor era un reconegut jutge, Eroïgi Marc, adscrit al bisbat de Barcelona i que estava al serve! del bisbe Vivas. El cas el va descobrir i explicar de forma magnífica J. Bastardas(“Nota
sobre la influencia dels glossaris en el llatí medieval català (segles x-xi)”, a In memoriam Caries Riba (1959-1969), Barcelona, 1973, p. 67-73. Els dos documents en qué apareix aquesta curiosa denominació són dels anys 990 i 992 i han estât recentment publicáis a A . Fà b r e g ai Gr a u, Diplo matari de la Catedral de Barcelona, vol. I: Documents dels anys 844-1000, Barcelona, 1995, does. 205 i 222.
[codrus] => codrus
lì
pastor => pastor
En aquest cas, el procès de creado léxica es diferent dels anteriors, ja que el mot llatí clàssic que serveix de punt de partida no existeix en realitat, a partir del moment que hom li adjudica un significai que originàriament no tenia pas.
[Mil] => Mllm
ir
Mil => Mr
Naturalment que aquest es una cas excepcional, però en cap cas unie, ja que son molts els escrivans que en un o altre moment tenen alguna temptació de recorrer a mots llatins o grecs usats en el sentit que mes els convé.
Els casos que hem considérât fins ara tenien en cornu el fet que sempre existia una forma llatina, un ètim, del qual provenia la forma romànica ; es a dir, que existía en tot cas la possibilità! de recórrer a un mot que ja tenia una exis tencia prèvia, com acabem de veure. Però hi ha un altre tipus de casuística que fa referencia a la situado en què per a un determinai concepte o objecte de nova implantació no existía una denominació llatina, ja que la forma romànica era una derivació d’un mot germànio aplicat a un objecte o concepte cultural germànio. En aquests casos, atès que es trobava amb una novetat absoluta, la possibilità! de recórrer a les formes llatines preexistents era molt minso, ja que es limitava en aquells casos en qué pogués existir un concepte o un objecte molt similar, cosa difícil en unes circumstàncies en qué el que hom pretén es preci- sament individualizar conceptes. Dejectada aquesta possibilitat, la segona no es diferent del procès anterior, usar la mateixa paraula sense canvi o adaptar-la al llatí tot recorrent a 1’amplia nòmina de sufixos formatius. Es el cas, per exemple, del mot català medieval cosiment, ‘opció, discemiment, arbitri’, provinent d’una forma gòtica kausjan i que trobem usât en textos llatins amb les variants cosiment, causiment i causimentum. Es a dir, l ’escrivà pren la forma tal qual li ha arribat o bé la llatinitza mínimament.
En tots els diferents graus de casuística que hem vist fins ara, el procès era idéntic en línies generals ; es tractava de veure com s’ho feien per posar en llatí algún concepte formulât en no-llatí. Acabat el procès, les coses seguien al seu ritme normal, el llatí medieval per un costal i la llengua romànica per un altre. Cas de parlar d’interferencia, ens hauríem de referir en tot cas a la interferencia, potser millor seria dir influéncia, de les llengües romániques en la formado del llatí medieval. Però nosaltres en principi no havíem vengut a parlar d’això. I del que sí volíem parlar era d’aquells casos en qué existeix en alguna mesura un tipus de procediment invers, ès a dir, en qué és el llatí medieval el que participa en alguna mesura en la conformado del lèxic románic, tal com podem veure représentât en el gráfic següent :
Mllm
ir
on cs pot veure com, a partir d’una forma romànica sense ètim llati preexistent, es passa a una forma llatina medieval, que es la que acaba produint una forma romànica evolucionada, que en cap cas no pot provenir de la forma romànica primitiva sino que li cal passar obligatòriament a través del llatí medieval. Natu- ralment, el procès no és gens fácil de detectar, però en presentarem un pareli d’exemples que ens semblen del tot inqiiestionables. D’altra banda, a l’hora de cercar aquests exemples no pot estraniar gens ni mica que el camp mes abonat sigui el deis conceptes i expressions feudals, per tot el que suposaven d’inno vado respecte a les relacions de poder.
El primer exemple el trobem en la paraula catalana alou ‘propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial’ i en el seu dérivât alouer. La paraula corn a tal és una composició germànica integrada per al ‘tot, total’ i od ‘possessió’ , que dona com a résultat alod ‘possessio total’. El terme català es va llatinitzar en tres formes bàsiques alodes, alodium, alodus, i amb una infi- nitat de variants d’aqüestes, adlaud-, alaod-, allaud-, alaud, aloud-, audlod-, aulod-, etc. Dones bé, son precisament aqüestes formes llatinitzades les que serveixen de base al català alodial, i cosa més sorprenent a la forma castellana alodio (aparegut molt tardanament, 1699) i als sens derivats ; cosa gens sorpre nent si considerem que no existeixen testimoniatges de la paraula en l’àmbit hispànic no català, excepte en els documents de la Ribagorça, zona fronterera i a més a més no pròpiament castellana.3
alodium, alodes, alodus
ïï ^
allôd => alou (cat.) alodio (cast.)
El fet de no considerar aquesta possibilitat ha fet tradicionalment que histo- riadors del llenguatge i il lustres etimôlegs hagin patit problèmes greus a l’hora d’explicar aqüestes formes. Així, Menéndez Pidal es topa amb seriosos problèmes quan intenta explicar el diftong ou present en formes corn aloudio, aloudes, aloude a partir d’un suposat *alaudes, testimonial unicament en un alaude del 1061 en el Cartulari de Poblet.4 Un cas semblant, emparentat i també diferent trobem en el català feu, forma procèdent del fràncic *féhu, i que ha estât llatinitzada enfeuu s i en feo. És de tota evidencia que la forma castel lana feudo, i les derivades castellanes i catalanes feudal, feudatari, feudatario, infeudar, infeudació, infeudación, etc. presenten una -d- que, sigui quin sigui el seu origen (la -d- de fidelis o la -d- à 'alodium, o la -d- defoedus), constitueixen un cas del que abans hem anomenat evolució interferida i que, a més a més,
3 Vegeu al respecte J. Co r o m in e s, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, I-VI, Madrid, 1980-1991, s.u. alodio. Així mateix, les formes llatinitzades que ofereix el Léxico hispá nico primitivo (siglo viii-xii). Versión primera del primitivo léxico iberorrománcio (ed. M. Se c o,
Madrid, 2003) pertanyen a monestirs catalans o a monestirs i nuclis culturáis de la zona aragonesa fronterera : Alaó, Obarra, Roda, San Victorian.
4 R. Me n é n d e z Pid a l, Orígenes del español. Estado lingüístico de la península ibérica hasta el siglo xi, Madrid, 198610, p. 93-94.
exigeix una llatinització feudum, feudalis, ja que l ’afegit epentètic de la -d- no tindria sentit si no es en l’àmbit llatí.5
Aquests son dos casos peculiars, perqué precisamene es el contacte inter- lingüístic el que ens dona pistes per detectar rexistencia del fenomen ; però n’hi d’altres, i el món del llenguatge feudal es mostra com un àmbit molt propici. Però, encara anant un poc més enllà podriem gosar fer un vaticini o una projecció de futur en forma de pregunta : fins a quin punt no hi ha una influencia generalitzada del fiati medieval en molts dels anomenats semicuì- tismes ? Però respondre en això requeriría molt més temps i molt més estudis.
5 La primera del documentado del castella feudo, segons J. Co r o m in e s {Diccionario critico
etimològico castellano e hispánico, 6 vols., Madrid, 1980-1991, s.u.), no va més enllà de l’any 1260 (Código de las Siete Partidas d ’Alfons X, el Savi); el mateix passa amb la variant feubdo, testimo nial a la Primera Crònica General, del mateix autor.
D’altra banda, el Léxico hispánico primitivo (siglo vm-xii). Versión primera del primitivo léxico iberorrománcio (ed. M. Se c o, Madrid, 2003) no dóna cap exemple de feudo i els exemples que dóna de feu o feuo procedeixen de documents catalans o, en tot cas, aragoneses, però de la zona fronte- rera amb Catalunya.
No té cap mena de trascendencia que J. Co r o m in e s (Diccionari etimologie i complementari de
la llengua catalana, 10 vols., Barcelona, 1980-2001, s.u. alou) apunti, com a origen últim, al francés antic o a l’occità antic adduint la forma f(i)eu, atès que en qualsevol dels dos casos caldria passar necessàriament per Catalunya ; el procès, però, seria sempre el mateix i per a nosaltres no suposa cap entrebanc quina sigui la llengua romànica a partir de la qual s’initia el procès, ja que l’important aquí és el pas imprescindible a través del llatí medieval. Amb tot, tampoc no hem de passar per alt el que diu el mateix Coromines en criticar els afegitons fets sobre aquest tema a les editions postumes del diccionari etimologie de F. Kl u g e (Etymologisches Wörterbuch der deut
schen Sprache, Strassburg, 1883 ; Berlin, 19219, edició revisada; Berlin, 1930-193411, edició revi sada per A Götze i W. Krause ; Berlin, 1967, edició revisada por W. Mitzka): eis westgotische Urkunden de qué parlen son el documents catalans.
feo feuus (lim)
ir
*fëhu => feu (cat.)
foedus fidelis alodium i feudo (cast.) Teresa Gr a c ia Sa h u q u il l o Pere J. Qu e t g l a s
