– Sobre què fas el TFG?
– Sobre periodisme al còmic – Ah! Sobre el Tintín?
Una Amiga Il·luminada (Barcelona, 2016)
Vull ser sincer des de la primera línia i ja demano disculpes per endavant: mai he llegit Tintín. He estudiat periodisme, sóc un àvid lector i, a més, pel que m’han dit estic segur que m’apassionarien les aventures del Tintín i dels seus companys, però tot i així mai he obert un còmic seu. La indagació de la meva benvolguda amiga, doncs, encara té menys sentit.
De petit, però, sí que llegia altres còmics. Xalava amb Mortadelo y Filemón –i amb tot l’univers d’Ibáñez– i amb Zipi y Zape. Els trobava divertidíssims. Malauradament, va arribar un moment en què vaig abandonar-los. No sabria dir quan, però sí intueixo per què:
m’havia fet gran. No em regalaven tebeos, descobria altres entreteniments i, quasi d’un dia per l’altre, en vaig perdre l’interès. Inconscientment vaig interpretar tots aquests senyals i algun racó del meu cap va decidir que ja no tocava llegir més còmics. Que ja tens una edat, sisplau.
El lapse de temps que va haver entre la lectura del meu darrer Mortadelo –probablement assegut a la tassa del vàter– i el següent còmic no va ser pas curt. De fet, aquesta sequera va acabar cap al final del meu pas per la universitat. Una professora va parlar d’un còmic anomenat Pagando por ello, d’un autor canadenc, Chester Brown. Ens deia que Brown hi narrava la seva experiència real amb prostitutes, i que ho feia de forma lúcida i tendra, amb l’objectiu de tirar a terra moltes mentides i tabús que rodegen el món de la prostitució. La idea em va atraure molt, i vaig trigar poc a llegir-lo. El còmic em va entusiasmar i, sense saber-ho encara, em va obrir les portes d’un nou ecosistema narratiu que fins aleshores ignorava. Just després vaig llegir Notas al pie de Gaza, de Joe Sacco, i ja vaig veure-ho clar: el còmic havia canviat molt. I jo, segurament també.
Vaig caure en la certesa que dins d’una vinyeta hi podien caber moltes més coses. El mitjà era el mateix que el d’Ibàñez o Escobar, i el seu missatge arribava amb la mateixa efectivitat al lector. Els objectius que es marcava el dibuixant, bé fos provocar una riallada o bé
3 conscienciar el lector, s’aconseguien igual. L’únic canvi era precisament que una determinada generació s’havia adonat que els objectius del còmic podien ser molt més amplis que els que s’havien pretès fins el moment. Ja no eren només lectures de vàter, i jo me n’estava adonant aleshores. D’alguna manera el còmic s’havia emancipat i ara ja era capaç d’abordar qualsevol tema. I jo sense saber-ho. Afortunadament i per casualitat, vaig descobrir per fi que podia continuar llegint còmics perquè també hi havia còmics adults. No n’havia obert cap en més de 10 anys, mai a la vida havia llegit un manga, i ara, de sobte, sentia una atracció i un interès brutals per la vinyeta. Un procés que, possiblement, han viscut molts exlectors despenjats del món del tebeo. O, fins i tot, gent que mai ha vist cap mena de còmic.
Aquí rau el germen d’aquest projecte. Si, segons la meva descoberta, tot és possible dins del còmic, també es pot fer periodisme en format vinyeta. Així doncs, vaig proposar-me sondejar la naturalesa del còmic de no ficció –tot i que, com podreu copsar, aquesta expressió serà evitada sempre que sigui possible–. El primer que vaig fer va ser intentar entendre com s’havia arribat a aquest punt, és a dir, quina havia estat l’evolució del còmic per passar de ser una lleugera distracció infantil o, en el millor dels casos, juvenil, a esdevenir un suport diversificat que accepta qualsevol tema i qualsevol veu. O si sempre ha estat així! Jo, com ja he dit, no en tenia ni idea. Per tant, el primer pas serà fer una breu revisió històrica del còmic que ens permeti dilucidar aquest procés de transformació. Només girant el cap envers el passat podrem comprendre per què el còmic és el que és ara mateix. Per dur a terme aquest exercici, m’he recolzat molt en els magnífics treballs de Santiago Garcia, probablement la persona que més està fent per crear un volum acadèmic sobre la història del còmic modern.
Un cop que coneixem i entenem el marc on es dóna a llum el periodisme gràfic, el següent moviment és apropar-nos a l’objecte d’estudi concret, el còmic de base documental.
Aquesta aproximació es farà en 3 etapes: la primera consistirà en una introducció al còmic periodístic, un camp poc conegut i amb més profunditat de la que imaginava. Aquesta serà breu i servirà per acabar d’acotar què és i com és la criatura que ens disposem a rastrejar. La segona i la tercera etapa seran, com aquell llibre de Jonathan Swift, dues humils propostes. A partir de la revisió de desenes d’exemplars que poden encaixar amb l’esmentat grup de còmics documentals, s’esbossaran dos suggeriments. D’una banda, una proposta d’anàlisi tipològica, és a dir, un armari amb vuit calaixos on classificar els còmics periodístics segons
4 les seves característiques de gènere. De l’altra, un model d’anàlisi morfològica que intenti descompondre els trets narratius –textuals i gràfics– d’aquesta família de còmics, sense oblidar el plantejament periodístic que adopti cadascun.
Aquest darrer apartat anirà acompanyat d’una posada en pràctica del model resultant.
Aplicarem la pauta creada sobre un còmic de cadascuna de les categories anteriorment formulades. Per tant, analitzarem vuit còmics. Unes anàlisis, ja ho avanço, a totes llums superficials, però poden ajudar-nos a conèixer una mica més el periodisme gràfic i esbrinar si aquesta esfera tan transversal presenta elements en comú, tendències que es repeteixen.
El treball es culminarà amb un annex artesanal on es recolliran, talment com un catàleg, 150 còmics documentals, classificats de nou segons la nostra tipologia. Una manera de condensar una mostra de còmics prou amplia per a interessats que vulguin donar una oportunitat a aquest format. No són recomanacions meves, ja que no els he llegit tots, però sí puc assegurar que als 150 se’ls pot col·locar l’insípida etiqueta de ‘còmic de no ficció’.
Seth Godin, un empresari nord-americà que, segons he llegit, és un ‘visionari de mercat’, va afirmar un cop que el secret dels còmics no rau en allò que veiem a cada vinyeta, sinó en l’espai que les separa. Allà –afegia el visionari– l’artista no dibuixa res, és un espai únicament per a nosaltres, per a cada lector, i a mesura que avança la història hi anem creant la narració. Bé, l’únic que puc demanar a partir d’ara és que, entre llibre i llibre, entre vinyeta i vinyeta, hagi pogut començar a desxifrar el capriciós i fascinant món del còmic i en pugui crear la narració que mereix.
5