Credibilitat i veritat

Dans le document 1.1.1. Objectius de la recerca (Page 129-137)

h. Avaluació de resultats

2.4.1. Credibilitat i veritat

La pregunta que suscita més interès és com es genera l’últim element de tots els esmentats: la credibilitat per part de l’audiència. Però si seguim el quadre superior, l’esquema de Lasswell, el que es torna problemàtic a la llum d’aquestes dues experiències és el segon element: el què. Sembla que fent dues coses antagòniques – mentir i dir la veritat- s’arriba al mateix efecte de credibilitat. Les audiències alemanyes van creure molts dels rumors inventats per l’UP Committee, i milions de ciutadans seguien atentament els butlletins de la BBC. En tots dos casos els receptors creien en

aquestes informacions, confiaven en què eren portadores de veritats sobre els fets que marcaven l’actualitat de la guerra. De fet, en un cas foren enganyats; en l’altre la seva confiança no fou traïda: la BBC deia la veritat. Ens preguntem si -estant la veritat i la credibilitat tant inseparablement unides en la ment de l’audiència- es pugui ser creïble indistintament, aliat amb la veritat o amb la mentida. La qüestió és cabdal, perquè, si el moll de l’ós de la construcció de la credibilitat no és el compromís amb la veritat, com sí ho és en la concessió de credibilitat que fa el receptor, aleshores ¿queda tot en mans de la tècnica, de l’habilitat d’uns experts propagandistes?

En altres paraules, la pregunta és si les tècniques de comunicació són prou poderoses com per obtenir els resultats desitjats sense necessitat d’estar subjectes a una servitud, com seria la deguda fidelitat a la veritat. L’elecció d’unes tècniques de persuasió sobre unes altres han d’obeir a una raó de simple conveniència? És la relaxació de les exigències ètiques i de les limitacions democràtiques que facilita una situació de guerra, quelcom que s’hagi d’entendre com un alliberament, quelcom que permetria a la tècnica desenvolupar sense limitacions la seva capacitat persuasiva?

Freed from the limitations imposed by democracy, we were able to experiment with any and every black magic in the use of words which might help to “save lives”;

and we were provided –at least, toward the end of the war- with funds, staff, and material far beyond the means of any newspaper, advertising agency or political party. Here was a unique chance for what seemed to be a supremely interesting scientific experiment418.

Qui això diu és Crossman. Cap de la secció alemanya del PWE i després del desembarcament un dels principals responsables del Political Warfare Department angloamericà, Crossman fou un dels creadors de rumors i un dels més experimentats propagandistes tant en mètodes blancs com en negres. Doncs bé, el balanç sobre la seva pròpia activitat és molt explícit en favor d’una de les dues estratègies. El 1949 publicava aquest demolidor veredicte:

Between 1940 and 1942, we had tried every device of Nazi and Communist propaganda and a good many others which the totalitarian had never thought of;

but we returned, in the end, to the conclusion that, even by the strictest standards of military expediency, the most effective weapons for demoralizing a totalitarian enemy are truthfulness and integrity. If, in a leaflet or a broadcast, the propagandist deliberately deceives a soldier, it will be discovered sooner or later, and then that soldier will not trust the armies enough to surrender when the moment comes. If a civilian in enemy country catches the BBC suppressing the truth over the air, he will have that much less confidence in the Military Government official when they arrive.

418 Crossman Supplementary Essay. pàgina 324.

Terror propaganda may have its short-term uses in achieving tactical success against half-demoralized peoples, like the Frenchs in 1940 or the Italians in 1942, but the long-term problems which tactical terror propaganda presents to the occupying forces easily outweigh its short-term advantages419.

Dintre del PWE, John Rayner, el sibster, la persona que més directament va gestionar l’UP Committee, confessava també la seva preferència pels mètodes de propaganda blanca. Ho féu en una carta de 14 de febrer de 1946:

In my own personal view, far the best propaganda is straightforward true presentation of facts and news, and all the emphasis should be put on White;

limiting exhortation and rhetoric (except for special occasion, e.g. in certain operational circumstances) as much as possible. News an truth are not only good short term, but also the best long term propaganda, and have a lasting value even into peacetime.

Black propaganda –which includes “Freedom” radio stations, forged documents, pornography and so on- has its specialists and most valuable place, but it needs the most skilled technicians of all, mechanically, linguistically, and from de point of view of knowledge of the countries concerned and, and this is my own personal view, I think the skill, knowledge, energy, time and loving care expended on Black propaganda during the war would have been better devoted to White420.

Encara que pugui resultar sorprenent, per als propis artífexs de la propaganda britànica la qüestió en darrer terme no estava en el compromís amb la veritat, perquè de fet, no hi havia dubte al respecte; el debat era sobre la legitimitat de determinades excepcions. És a dir, si a l’hora de construir el missatge (què) hom pot moure’s dins el binomi veritat-mentida, perquè hi ha canvis en el binomi amic-enemic (a qui) o perquè els efectes que es busquen es mouen entre curt-llarg termini. En opinió de Crossman, la relació no era antagònica sinó dialèctica, i en certa mesura saludable: “it was a healthy thing to have this permanent war between the independent BBC, fighting for its

“straight”, and [PWE] struggling to “corrupt” the BBC for the purpose of winning the war”421.

Això no treu que, segons Crossman, els dos principis bàsics que expliquen l’èxit de la seva tasca propagandista foren efectivament:

(a) Honesty is overwhelmingly the best policy; and

419 Ibid. pàgina 329.

420 Rayner, John (14.02.1946). SECRET. FO 898/419. The National Archives, Kew, pàgina 1.

421 Citat a Briggs The BBC: the first fifty years, pàgina 223.

(b) if you want to achieve results, you must get inside the other fellow’s skin, feel his feelings and think his thoughts422.

Els dos elements, traduïts, són L’honradesa i l’empatia.

L’honradesa. Aleshores, ¿per què els rumors? ¿per què es van transmetre missatges que amagaven la veritat? des del seu punt de vista, encara que els rumors fossin infidels a la veritat, almenys ho feien d’amagat, i per tant s’estalviaven tots els perjudicis que es derivaven del descobriment de la relació adúltera amb la falsedat, això és, la pèrdua de la credibilitat. Precisament els rumors tenien com a punt de partida la ocultació de la veritable font de la informació. Però no podien ser totalment mentida: tenien èxit precisament perquè alguna part de veritat amagaven.

El binomi amic-enemic influeix en la decisió de dir veritat o mentir. La part de propaganda aquí analitzada és aquella que anava dirigida específicament a l’enemic i als països ocupats per l’enemic. ¿Està hom obligat a dir la veritat a l’enemic? Òbviament, no tindria cap sentit donar notícies sobre la posició de les tropes, o el lloc i l’hora del desembarcament de Normandia, per exemple. La propaganda a l’enemic és ofensiva perquè del que es tracta és de guanyar la guerra.

Però ¿com merèixer la credibilitat d’un poble que ha estat bombardejat per una propaganda d’odi vers els britànics? Una opció –rumors- és ocultar la font i presentar-se com procedent d’una font que tal poble consideri creïble; una segona opció –la BBC- és exposar informació ràpida i completa quan hi ha notícies negatives a la causa aliada i ser delicats en la narració de les derrotes nazis. En efecte: Crossman afirma que la reputació d’objectivitat i integritat va ser fruit d’una calculada política

of admitting defeats –if possible before the Germans announced them- and we had learned to tone down or even suppress news, even if we believed it to be true, which sould sound incredible to people living under Nazi rule423.

Així ocorregué durant la propaganda posterior al Dia D. Explica un propagandista americà que va seguir l’exemple de la BBC

Not only sticking to the facts good or bad, but even omitting favourable items which might be disbelieved among the German audiences, thereby lessening their confidence in our truthfulness (...): “The rule was adopted that ‘propaganda must

422 Crossman Supplementary Essay. pàgina 329.

423 Ibid. pàgina 335.

not only be true, but also credible: if truth seems exaggerated, we must deliberately understate it””424.

En aquest sentit, conclou Crossman:

Propaganda, to be effective, must be not only factually true, but credible. In enemy-occupied territory we had two audiences, motivated by precisely opposite emotions –our friends, whose hopes made them intensely credulous of good news;

and our enemies, ready to dismiss as “Feindpropaganda” even the most sober statement of an Allied success. Whether on the radio or in leaflet form, the same news had to be selected and presented so as to appear objective to both these audiences. The credulous friend and the skeptical enemy. This demanded a tremendous effort of empathy, not merely feeling with the listener, but feeling into his emotions, so as to avoid statements and forms of presentations which would increase hostility and suspicion425.

Després de la honradesa, el segon factor és l’empatia. Per ser creïble, no només calia ser honrat, sinó també empàtic. Ser empàtic implica, al seu torn, un exercici previ d’honradesa en l’estudi de l’audiència: l’exercici d’establir, amb objectivitat, el perfil de l’audiència, què pensaven i com reaccionaven exactament els ciutadans als quals es dirigia el missatge. Lockhart ensenyaria que “knowledge is to a very high degree in political warfare a knowledge of the psychology, a knowledge of the reactions of the enemy peoples with whom or against whom you may have to operate”426. El missatge honrat per si sol no garanteix la concessió de la credibilitat, ve a dir Crossman, perquè no es tracta que sembli creïble als que manufacturen les notícies –i poden assegurar-se’n si han procurat ajustar-se a la veritat dels fets- sinó que els oients decideixin atorgar la seva confiança a la font i considerar que el missatge és creïble. “The truth would not seem truthful to different audiences unless it were presented to each in the way best calculated to make its message intelligible”427, deia.

En aquest sentit, l’empatia permet principalment copsar l’actitud de l’oient, per discernir quin és el contingut i quin el gènere de les informacions que l’audiència està disposada a acceptar: més racional o més emocional. Fet i fet, conclou Crossman, el que diferencia la propaganda del periodisme és que la primera s’adreça a una audiència en principi crítica vers el missatge. Això fa que “paradoxically, the propagandist must achieve a considerably higher standard of objectivity and conform more strictly to the

424 Lerner Sykewar: psychological warfare against Germany D-Day to VE-day, pàgina 198.

425 Crossman Supplementary Essay. pàgines 335 i 336.

426 Lockhart, Robert H. Bruce (06.09.1943). Political Warfare - General Survey. FO 898/99. The National Archives, Kew.

427 Crossman Supplementary Essay. pàgina 336.

canons of “straight news” than the journalist in a democracy”428. L’empatia remet a l’actitud. En diversos moments s’ha pogut considerar la importància de copsar l’actitud.

Així, per exemple, una agent destinada a Espanya enviava una nota sobre la disposició dels espanyols davant el rumoreig429; el memoràndum sobre propaganda negra s’obre amb el capítol titulat “Its Character and the German attitude to it”430 i les ràdios clandestines tenien l’avantatge que els oients quedaven com absorbits per l’actitud del locutor quan el percebien com favorable a la causa nazi431.

Una última variable respecte veritat i mentida és la temporal: propaganda a llarg termini o a curt termini. Els objectius de la propaganda a llarg termini eren

The purposes of long-term propaganda are:

1) To make the audience believe that what you say is true (and the best way is to tell the truth and give the evidence)

2) To get the audience to draw from those truths the conclusions you require. In other words, to shape their thoughts and opinions on the subject you are talking about432.

I a curt termini:

1) To indicate an action as being the logical consequences of their opinions 2) to make them take that action433.

La propaganda a curt es recolza sobre els resultats de l’anterior, i, en cert sentit, és oportunista. Com és lògic Lockhart s’inclinava a confiar en la propaganda a llarg termini que fos fidel a la veritat, i la propaganda curt termini és bona “if not made at the expense of truth”434. Un exemple d’error fatal per la credibilitat és, segons Lockhart, el comés per la propaganda nazi quan Hitler va assegurar el 12 d’octubre de 1941 que la campanya a Rússia era fet i fet. Explicava el responsable del PWE:

A year after, our German Section printed in the form of a leaflet a miniature facsimile of one of the German newspapers which gave this statement of Hitler’s,

428 Ibid. pàgina 342.

429 Pickering Rumours in Spain, as Analysed by The Spanish Press.

430 Leeper Black Propaganda.

431 Desconegut Most Secret. Political warfare by rumour... , pàgina 1.

432 Desconegut (02.1944). Reference Notes for Lecture 4: Long- and Short-Term Propaganda. FO 898/101. The National Archives, Kew, pàgina 1.

433 Desconegut Ibid., pàgina 1.

434 Lockhart Political Warfare - General Survey. pàgina 4.

with the following words printed across it: what Hitler said in 1941. This I think was one of the best bits of propaganda that we have ever done435.

L’error alemany era caure en una utilització oportunista de les paraules de Hitler que, si bé a curt termini resultaren engrescadores per la moral de la població alemanya, un any després els seus efectes eren devastadors. En aquest sentit, les recomanacions a dir la veritat tant en llarg com en curt són constants en els papers interns del PWE.

On podia haver excepcions? fent propaganda a l’enemic, es podria incloure una falsedat sempre i quan hom aconseguia “not to be found out”, en el sentit que “never state as a fact anything which he can prove to be untrue”; la qüestió clau no és la veracitat, sinó la plausibilitat (plausibility). Si l’audiència no té temps material per demostrar i desemmascarar la mentida, la credibilitat roman sencera. “Remember that the best way to put across a lie is on the back of a truth”, conclou el document436.

És en aquest context oportunista on es mouen els rumors. La plausibilitat és la qualitat de plausible, que vol dir “acceptable, versemblant”437. L’eficàcia del rumor rau en què la versemblança dura el suficient com per no minar la credibilitat. És per això que Lockhart explicaria en les seves memòries que calia actuar amb gran velocitat per matar la mentida enemiga que d’una altra manera hauria pogut fer gran mal438. Concorda això amb la recomanació inicial de Lasswell:

it is never wise to use material which is likely to be contradicted by certain unconcealable events before the political objective of propaganda is attained439. Tot plegat no té perquè portar a concloure de forma necessària que la propaganda britànica estava orientada per unes altes aspiracions ètiques. Escapa a l’objecte d’aquest treball discernir-ho. El que sabem segur és que, com s’afirmava en una de les lliçons del PWE “this is not a question of morality so much as a question of expedience” 440. De fet, part de l’èxit de la propaganda britànica no és només haver estat globalment fidel a la veritat, sinó també el fet que ho hagi semblat, mentre que –per contra- la propaganda alemanya hagi quedat com paradigma de l’ús de la mentida. La propaganda britànica

435 Ibid., pàgina 4.

436 Desconegut Reference Notes for Lecture 3: Propaganda Writing. Pàgina 2.

437 Segons definició de l’Institut d’Estudis Catalans.

438 Cf. Lockhart Comes the Reckoning, pàgina 155

439 Lasswell Propaganda Technique in the World War, pàgina 208.

440 Desconegut Reference Notes for Lecture 3: Propaganda Writing. Pàgina 2.

també va mentir moltes vegades -8.000 rumors ho acrediten- però la percepció és la d’una delicada i submisa afecció a la veritat.

Lockhart es defensava que “for strategic reasons and necessities, we practise and, in my opinion, rightly practise many forms of deception and underground tricks, but truth is really fundamental basis of all successful open propaganda”441. La diferència essencial amb la propaganda alemanya, però, és que la propaganda britànica es recolzava en una convicció que es va revelar certa i acceptada per l’audiència (la dels drets humans), mentre que l’alemanya va amagar l’íntima convicció que la movia, que era aquella segons la qual els alemanys tenien el dret de dominar el món; una convicció que no només s’amagava, sinó que a més era falsa: “German propaganda is based from the start on a lie”442.

En certa mesura totes dues van utilitzar alguna vegada el mitjà de la mentida, però foren els alemanys els que mentiren en el punt de partida i mentiren sobre la finalitat.

Mentiren sobre el punt de partida perquè, volgudament o no, la seva percepció de la realitat i del paper d’Alemanya al món era errònia. Mentiren sobre el punt d’arribada, sobre la finalitat de les seves accions, perquè segons l’audiència deien una cosa o una altra. La mentida no necessàriament havia de trobar-se sempre en el relat dels esdeveniments; sinó que també es trobaria en la intenció deshonesta d’enganyar.

En canvi, hom podria tenir una intenció explícita i manifesta en termes polítics, que impliqués una propaganda compromesa sempre amb la verirat, però deixar passar inadvertidament –per falta de dades, per ineptitud, però no per malícia- alguna mentida.

L’audiència, mentre es presumís bona intenció, no ho percebria com a deshonestedat, sinó com a manca d’habilitat, i per tant no es lesionaria la credibilitat. Comenta un historiador de la BBC:

It was true that the BBC was arguing a national cause, but it was inspired by a belief that all causes can be argued best from events that have really occurred; and that truthful news must be the foundation. It was a demonstrable fact that the German broadcasts were based on a belief in the political value of spreading deliberate lies443.

441 Lockhart Political Warfare - General Survey. Pàgina 4.

442 Ibid., pàgina 4.

443 Beachcroft British Broadcasting, pàgina 20.

De fet, la propaganda britànica gaudí de credibilitat no només perquè volgués dir la veritat i s’esmercés per dir-la contínuament, sinó perquè va aconseguir que l’audiència percebés ambdues coses: tant la bona voluntat com el bon resultat. El primer element afecta a la font d’informació, és un judici sobre la seva bonhomia; el segon, al missatge.

Són, precisament, els dos prerequisits per la credibilitat dels rumors que establia el 1943 un document intern:

i) that their source should be considered authoritative on the particular subject of the rumour

ii) that the rumour should be based on a general truth already accepted by the target of the rumour444.

Dans le document 1.1.1. Objectius de la recerca (Page 129-137)